• 14 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • JOAN DE SAGARRA

Amb Joan Tardà



J.J. GUILLÉN / EFEEl president del Congrés, Jesús Posada, cridant a l’ordre el diputat d’ERC Joan Tardà per parlar en català, el dia 11

Què me’n diu, senyor Sagarra, del numeret que va fer ahir en Joan Tardà a las Cortes?”, em va preguntar Jaume Conill amb aquell somriure de conill (valgui la redundància), vell conegut d’estius llunyans, a la barra del Boadas. No el vaig veure arribar, feia un munt d’anys que no coincidia amb Jaume Conill, i vaig trigar uns segons a identificar-lo. De nano, a l’Aiguablava de finals dels quaranta-inicis dels cinquanta, Jaume Conill era un nen més aviat tímid, que parlava molt poc i sempre en castellà, un castellà matusser, de segona mà, però el somriure era el mateix, de conill. I és pel somriure, que el vaig reconèixer.

Jo anava pel segon dry Martini. Ah!, ja no els preparen com abans, el vell Boadas ja no és el que era. Té tota la pinta d’un sha

kermortuorum, només li falta substituir les dues bombetes de la barra per unes quantes espelmes al voltant dels retrats, dibuixos, fotografies i retalls de diaris vells que inunden les parets de la meva estimada cocteleria. Com us deia, jo anava pel segon dry Martini i la pregunta del ressuscitat Jaume Conill em va agafar per sorpresa.

El numeret al qual es referia Jaume Conill era el que va protagonitzar el diputat (ERC) Joan Tardà dijous (11 d’abril) al Congrés dels Diputats quan es va posar a parlar en català argumentant que, si a Catalunya un professor es veu obligat per la família d’un sol alumne, que reclama que el seu fill rebi l’ensenyament en castellà, a impartir les classes en aquesta llengua a la resta dels alumnes, tal com recull una interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Congrés havia de procedir de la mateixa manera, és a dir, permetre que el diputat d’Esquerra s’expressés en català, tot i sabent que la seva iniciativa no prosperaria i que al tercer intent, tal com li havia anunciat el president del Congrés, es veuria obligat a abandonar la tribuna.

Després de la sorpresa –el temps que vaig trigar a empassar-me l’oliva del segon dry Martini–, la resposta em va arribar ràpida i en castellà, que és la llengua amb la qual sempre he associat i continuaré associant, vulguis no vulguis, el vailet d’Aiguablava: “Mira, Conill, el que tu qualifiques de numeret, de numeret del diputat Joan Tardà, no sense una certa conya, a mi em sembla, li vaig dir, un exercici altament sarcàstic i reconfortant de la més estricta lògica parlamentària i, a tot estirar, constitucional: si un nen pot alterar la llengua de la seva classe a Catalunya, per què un diputat no es pot expressar en la seva pròpia llengua al Congrés dels Diputats?” Conill s’aferrava al numeret: “Tot tan sarcàstic i reconfortant com vulguis, em va dir, però la lògica del diputat va acabar com havia d’acabar: fentlo fora –potser va dir fent-se fora, l’orella esquerra em fa aquestes males passades– de la tribuna. Per això és un numeret”.

Sincerament, no crec que fos cap numeret –si més no en el sentit d’impotència traumatico-exhibicionista, o com coi vulgueu dir-ne–, això de què parlava, amb sornegueria, Jaume Conill. A parer meu, el diputat Joan Tardà va pujar a la tribuna del Congrés a fer el que tocava, mogut, no per la temptació –tan catalana!– de fer el numeret, sinó, insisteixo, per la lògica servida en safata pel TSJC. Dit d’una altra manera: si hi va haver “numeret”, entre cometes, ja formava part del guió previ elaborat pel TSJC, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, amb totes les seves martingales i contradiccions jurídiques, i, en última instància, pel reglament del sord, si no afònic, Congrés dels Diputats.

Dijous al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, oferia la imatge no ja del català emprenyat, encunyada per Enric Juliana, sinó del català que ha n’està fins als collons. Divendres (12 d’abril), Tardà va tenir l’oportunitat de compartir uns minuts d’amable xerrada amb els tertulians de RAC1, el col·lega Jordi Barbeta entre ells. Barbeta li va preguntar a Tardà per què, després d’haver estat amonestat tres vegades pel president del Congrés que l’instava a deixar de banda el català, si no volia veure’s forçat a abandonar la sala, no es va mantenir ferm, fins que l’abandonament fos realment forçat, o sigui, fins que el diputat d’Esquerra es veiés amb la mà d’un uixer “damunt del muscle”, com va dir Tardà mateix, foragitat de la tribuna i de la sala.

Barbeta, com a bon periodista, volia la foto i, si pot ser, amb un uixer amb tricorni o alguna cosa pintoresca. Però Tardà, que la sap molt llarga, li va respondre dient que aquest final tricornià hauria matat la finalitat didàctica –un punt matussera, va admetre–, que pretenia aconseguir amb el seu numeret.

La didàctica, la lògica que si el nen, perdó, els pares del nen, poden aconseguir que el professor canviï la llengua de les classes, ell, Joan Tardà, pot fer que el president del Congrés, sorprès i perplex, no aconsegueixi que el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya s’expressi en castellà.