• 14 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

L’abús D’ERC


Si CIU fa un misto polític serà la seva responsabilitat, però també dels republicans

En la política de Catalunya s’està produint el que en termes jurídico-mercantils es denomina abús de posició dominant. El protagonitza ERC, que ha adquirit una condició trinitària: és el partit que s’ha compromès a sostenir el Govern pactant l’adopció d’unes determinades decisions; simultàniament el seu màxim dirigent és el cap de l’oposició en el Parlament i, per fi, es comporta com la veu de la consciència de l’independentisme irredempt, al marge de qualsevol compromís d’ordre legal o polític amb el sistema constitucional actual i el règim d’autogovern de Catalunya (“Farem la consulta encara que l’Estat o el Constitucional la frenin”, segons Oriol Junqueras va declarar a El País el 15 de gener passat). Des d’aquesta triple condició, davant la qual CiU, Mas i el Govern semblen empetitir-se més del que necessitarien fer-ho, Junqueras es permet displicències com la que va expressar en aquest diari el 24 de febrer: “Si el Govern no es deixa ajudar, hi haurà eleccions”.

ANNA PARINI

El conjunt de les actituds de la dirigència d’ERC és d’una vistosa prepotència però, alhora, d’una extraordinària ingenuïtat. Perquè la seva sort electoral –encara que pugui semblar el contrari– depèn de la dels nacionalistes, de manera que si els republicans persisteixen en la seva renuència a donar suport als pressupostos de la Generalitat, el misto polític serà, òbviament, de CiU, però en mesura molt semblant també d’ERC. La falta de maduresa dels republicans s’hauria de valorar per CiU com el símptoma més preocupant de la inconsistència dels seus aliats que creuen que disposen del do de la ubiqüitat: estar amb ells i contra ells en funció de les circumstàncies. Aquest desdoblament, aquest abús, ha de ser reconduït perquè, altrament, la legislatura quedarà en l’aler.

Des de l’animadversió al projecte sobiranista resulta molt encoratjador que Mas no aconsegueixi el suport de Junqueras per aprovar uns pressupostos que no poden dilatar-se ja més enllà de maig o juny. Tanmateix, des de la contemplació racional dels interessos del conjunt –de Catalunya i de la resta d’Espanya– és objectivament convenient que el Parlament aprovi els comptes públics per al 2013. La Generalitat ha de fer front a venciments de deute a càrrec del Fons de Liquiditat Autonòmic (gairebé 2.500 milions d’euros en tot just unes setmanes) i les comunitats autònomes han de tenir clar l’objectiu del dèficit que ja s’ha ampliat de manera que l’Estat afluixarà sobre la seva inicial pretensió del 0,7%. Catalunya representa el 19% del PIB espanyol i per molt que el Govern estableixi un porter de dèficit asimètric, ERC haurà d’assumir que són inevitables retallades addicionals en àmbits certament sensibles.

El Pacte CiU-ERC del 19 de desembre del 2012 no és només per impulsar una consulta basada en la declaració del 23 de gener d’aquest any –i per tant de caràcter sobiranista, per cert, sotmesa a revisió amb decisió imminent del Tribunal Constitucional– sinó també per oferir un determinat nivell d’assenyada governabilitat a Catalunya. La responsabilitat d’això no correspon només, encara que sí principalment, a la federació nacionalista. També concerneix a la formació republicana que no pot continuar instal·lada en les argumentacions simplistes com aquestes de Junqueras segons les quals n’hi hauria prou que el Govern espanyol deixés de comprar un submarí perquè s’evitessin totes les retallades en educació; o que tota la culpa del que passa a Catalunya és de l’Executiu de Rajoy o que no descarten una declaració unilateral d’independència. El líder d’ERC passa per ser un polític molt didàctic i directe. Segur? En quin punt els seus raonaments deixen de ser pedagògics i es converteixen en excèntrics i merament efectistes?

La responsabilitat de la situació actual de Catalunya –en termes de política interna, però amb irradiació a tot Espanya– és de CiU i del president Mas. Però la seva vinculació amb ERC fa els republicans solidaris i cooperadors necessaris amb el que passi a Catalunya en els propers mesos. Perquè, malgrat certs manejos il·lusionistes, ni el PSC ni el PP seran els deus ex machina que, com en les tragèdies de la Grècia clàssica, rescatin els mortals de la seva sort fatal que en aquest cas seria un precipitat i frustrant retorn a les urnes en les quals ERC seria jutjada amb una vara de mesurar molt semblant a la que s’apliqués a CiU. D’aquí que persistir en actituds altives i plantejaments abusius es comenci a percebre com un escrache polític d’ERC al Govern de Mas. I això ni agrada ni convé a ningú. Tampoc a Espanya, malgrat que determinats observadors sostinguin el contrari.