• 15 abr 2013
  • La Vanguardia (Catala-1ª edición)

Consell de Transició


Enric Juliana S’explica a Roma una anècdota molt poc franciscana. Renaixement. Pompa. Magnificència. Cinisme. El Papa i els seus cardenals reben al Vaticà un frare visionari que els demana un canvi radical. Barba. Hàbit esparracat. Sandàlies carregades de pols. Cal tornar als orígens. Cal reviure la pobresa. Cal tornar a començar. El frare continua parlant –podem imaginar Francesc d’Assís davant la cort pontifícia a les pel·lícules de Liliana Cavani i Franco Zeffirelli–, mentre el Papa i els cardenals intercanvien mirades de sorpresa i estupefacció. En un moment donat, el Papa xiuxiueja als seus prínceps: “Ma questo è matto, oppure è in el segreto come noi?”. “Aquest, està boig, o està en el secret, com nosaltres?”. Historieta molt romana que il·lustra un dels vells lemes de la Ciutat Eterna: “Roma veduta, fede perduta”. El papa Francesc ha estat elegit per corregir aquesta deriva. La temptació narcisista de l’Església de Roma. La irresistible tendència de l’estructura catòlica a la narració autoreferencial. La irresistible temptació autoreferencial de totes les organitzacions poderoses.

En complir-se un mes de la seva elecció i abans que pogués ser catalogat com el Papa argentí dels gestos, el jesuïta Jorge Mario Bergoglio ha enviat un primer senyal de govern. Un senyal inequívoc. Dissabte, l’oficiEl grup per a la reforma de la cúria integra (gairebé) totes les tendències i tots els continents na de premsa de la Santa Seu donava a conèixer la creació d’un grup de treball format per vuit cardenals, encarregats de dibuixar les línies de reforma de la cúria vaticana, aquesta superestructura que pren el nom de l’administració del vell imperi romà i que la Mediàtica ja ha condemnat culpable de tots els mals de l’Església.

Si se’m permet la ironia, el Papa acaba d’escollir el seu Consell de Transició i sospito que les seves conclusions tindran més abast que les deliberacions d’altres òrgans transitius de la Mediterrània occidental. No avancem, però, esdeveniments. Roma també ens ensenya que el temps dibuixa sempre una línia corba –“el temps som nosaltres”, va dir un altre Papa del Renaixement– i que la sorpresa i la rebel·lió sempre poden saltar en qualsevol racó de l’imperi, així a la Dàcia i a la Gàl·lia, com a la Tarraconense.

La composició del grup de treball és molt interessant. És internacional. Tots els continents, sense excepció, hi són representats. El pes d’Europa ha estat molt mesurat. Un alemany (Reinhard Marx) i un italià de la cúria (Giuseppe Bertello), de perfil administratiu. L’equilibri de tendències és suggeridor. Esquerra, dreta i centre, si és que aquestes cateLa comissió va del progressisme a l’Opus Dei; cap espanyol, cap italià de la vella escola romana gories encara són aplicables a l’Església. El cardenal hondureny Óscar Andrés Rodríguez Madariaga, arquebisbe de Tegucigalpa, identificat durant anys com a exponent de l’ala progressista de l’Església a Llatinoamèrica, farà les funcions de coordinador, un paper sens dubte rellevant. Atenció a aquesta dada: Madariaga és salesià i bon amic del cardenal Tarcisio Bertone, secretari d’Estat en funcions. És erroni situar Bertone a la llista de perdedors del conclave, com han fet alguns comentaristes.

Ni que sigui indirectament, l’Opus Dei també estarà representat al grup de treball. El cardenal xilè Francisco Errázuriz, arquebisbe de Santiago, és proper a l’Obra, organització eclesiàstica que dóna una especial importància a l’obediència a Roma. S’equivoquen els que creuen que el Papa jesuïta serà hostil a l’Opus Dei. També està molt ben representat el sector més genuí del partit americà, l’arquebisbe de Boston, Sean Patrick O’Malley, ferm partidari del canvi. I també hi és Marx, autor d’El Capital. L’arquebisbe de Munic ha escrit un llibre crític amb l’actual ordre de coses, amb el mateix títol que va donar fama i poder ideològic a l’economista renà. Marx –Reinhard, no Karl– és home pròxim al papa emèrit Benet XVI. Cap espanyol. Cap deixeble d’Angelo Sodano –el poder fàctic de la cúria. Cap fiduciari d’Angelo Scola, de Comunió i Alliberament i dels laberints que enllacen l’Església catòlica amb l’espessa política italiana.