• 16 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan igarcia@lavanguardia.es

No funciona?
No volen?


De voluntat política no en falta per consolidar i millorar el concert basc

Res no funciona a Espanya. “No funciona el Tribunal Constitucional, no funcionen els partits, no funcionen les Corts, no funciona el Banc d’Espanya, no funciona el Suprem, i no funcionen les autonomies”. Si el crit indignat no és del 15-M ni de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, sinó de Jordi Pujol, la sentència esdevé alguna cosa més que un lament. És la plasmació de cert sentiment de derrota –personal?– que ja va confessar l’expresident quan va dir que s’havia quedat sense arguments per rebatre l’aposta per la via sobiranista. Pujol –un protagonista més de la història o un símbol, segons els ulls de qui s’ho miri– va ser un dels avaladors del disseny d’aquesta arquitectura de l’Estat que ara, engarrotada amb el pas del temps, s’ha embarrancat en una crisi institucional de llarg abast. És una derrota col·lectiva perquè el que no funciona a Espanya no funciona, ni s’arregla, principalment per falta d’una voluntat política que en altres temps sí que va existir.

No sembla que funcioni el sistema democràtic, per exemple, quan la FAES tenyeix la discrepància als carrers i a les Corts amb adjectius com filototalitari, dedicat a l’estratègia d’oposició del PSOE. O quan es generalitza el terme nazi com a crítica, que tant aviat serveix a María Dolores de Cospedal per definir un escarni organitzat per la PAH com als socialistes José Bono i Marcelino Iglesias per referir-se al procés sobiranista encetat a Catalunya.

No funcionen els partits, ni les Corts, quan uns i altres han abandonat part de les seves funcions polítiques i les han posat en mans dels tribunals. Els jutges actuen com una tercera cambra que substitueix l’acció dels representants populars davant la seva incapacitat per plantejar alternatives polítiques als nous reptes de la societat.

Amb la voluntat política que ara es troba a faltar, recorda l’exvicepresident del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer, es va donar per ratificada l’autonomia d’Andalusia malgrat que no es van complir els requisits legals fixats en la llei orgànica que regula els referèndums. Una Constitució i una llei que ara tant el PP de Mariano Rajoy com el PSOE d’Alfredo Pérez Rubalcaba fan servir, trenta anys després, com a mur de contenció per no assumir riscos polítics, ni molt menys electorals, davant la demanda de pactar una consulta a Catalunya. El mateix va passar prèviament en intentar frenar, també amb la Constitució a la mà, l’aspiració de la Generalitat de disposar d’un pacte fiscal singular.

Una voluntat política que no falta, això sí, quan el president del Govern espanyol es reuneix discretament amb el lehendakari, Iñigo Urkullu, per consolidar i millorar l’excepcionalitat del finançament basc. I sense cap necessitat que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, corri a dir als barons del PP que tots som iguals per tranquil·litzar-los.