• 16 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • mdgarcia@lavanguardia.es M. Dolores García

Camp de distorsió de la realitat


Walter Isaacson, biògraf de Steve Jobs, explica com el fundador d’Apple convencia els altres quan volia alguna cosa mitjançant el camp de distorsió de la realitat. La definició era de Bud Tribble, dissenyador de software, inspirada en episodis d’Star Trek en què els alienígenes creaven mons a la seva mida amb el poder de la ment. El camp de distorsió de la realitat servia per explicar com Jobs adaptava qualsevol dada al que ell defensava. Deia Tribble: “En la seva presència, la realitat és una mica mal·leable. Pot convèncer qualsevol pràcticament de qualsevol cosa. L’efecte s’esvaeix quan no hi és, però és perillós quedar atrapat en el seu camp de distorsió”.

Alguns han utilitzat aquesta definició per caracteritzar polítics dotats de gran carisma, però Bill Atkinson, empleat d’Apple, aportava una visió menys enlluernada: “És capaç d’enganyar-se ell sol. Això li permet aconseguir que els altres es creguin la seva visió del món, perquè ell mateix l’ha assumit i l’ha fet seva”. Un camp de distorsió de la realitat sembla haverse instal·lat en la política espanyola respecte de la catalana i viceversa. Els dirigents d’un i l’altre costat s’han construït dos mons allunyats, que viatgen a velocitats diferents.

Fa un any CiU aconseguia situar el pacte fiscal al centre del debat social a Catalunya. El 80% de la població li donava suport. La resta de partits es posaven a roda. A Madrid, lluny de considerar que, davant d’aquesta unanimitat, era millor obrir-se a negociar algunes reclamacions econòmiques de Catalunya, Rajoy va dir que, d’entrada, no. I a Rubalcaba, potser influït pel mateix camp de distorsió de la realitat, no li va semblar del tot malament.

La reacció de CiU va ser emprendre la via de la consulta. Atrapat en un altre camp de distorsió de la realitat, el Govern de CiU va començar a córrer per la pista del sobiranisme sense adonar-se que una empresa tan gran es compaginava malament amb la seva debilitat parlamentària i amb l’exhaust estat de les seves arques.

Tribble deia que Jobs “era capaç de deixar-te sense arguments en adoptar de sobte la teva mateixa posició com si fos la seva”. Rubalcaba proposa canvis constitucionals davant el malestar català, com feia Pujol quan era president, mentre Rajoy admet que ha arribat l’hora de canviar el finançament i millorar les condicions de Catalunya, com exigia el PSC quan governava.

La disposició al diàleg de Mas ha creat un altre camp de distorsió de la realitat a PP i PSOE que els fa creure que a Catalunya se li ha passat el rampell i que amb quatre martingales està tot fet. Però la campanya electoral de la consulta acaba de començar: Mas continua construint mentalment una Catalunya independent i encarrega nombrosos informes que serviran d’arguments durant la campanya. Així, amb cadascú instal·lat al seu camp de distorsió de la realitat, i a diferents velocitats espacials, això ho hauria d’arreglar el senyor Spock.