• 16 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Identitat
i diàleg


Catalunya vol esgotar el diàleg, la legalitat i la paciència, sense renunciar a la seva voluntat

Entre el Compromís de Casp i Pau Claris. Amb aquesta cruïlla física –és on es troba la Conselleria de Justícia– però també simbòlica –és on ell situa la seva cultura política–, el conseller Germà Gordó va començar ahir la seva conferència al Fòrum Europa, que vaig tenir l’honor de presentar. Casp representaria la voluntat del poble català de consensuar una sortida dialogada als problemes dinàstics, i Pau Claris fou el primer president de la Generalitat que va intentar una República Catalana, per bé que només va durar 31 dies. Així doncs, des del llunyà 1412 de Casp, passant pel 1641 de Pau Claris fins aterrar en el present, Catalunya sempre ha mostrat fermesa en la seva doble voluntat: preservar la identitat del país i resoldre els problemes per la via del diàleg. Des de la nostra història més llunyana, el fil roig que relliga la vella corona catalana amb Pau Claris, i aquest amb Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, i tots ells amb els presidents del nostre temps no s’ha mogut gens ni mica d’aquesta dualitat. I ha estat en la voluntat de diàleg on Catalunya s’ha mostrat més tossuda i perseverant. També, atesa la poca tendència dels veïns a la cultura del pacte, ha estat aquí que hem congriat les pitjors frustracions col·lectives.

Ara tornem a ser a la mateixa cruïlla: identitat i diàleg. Perquè si bé és cert que la majoria d’opcions polítiques lluiten per preservar els drets catalans, també és molt ampli el consens que qualsevol decisió històrica ha de trobar les vies dialogades. Dit altrament, la complicitat s’aprima a mesura que la via del diàleg s’allunya. Per això val la pena esgotar totes les opcions i per això mateix és bo, com deia el conseller, no posar-se nerviosos. La qüestió és què passarà si, esgotades les vies, no hi ha acord amb l’Estat per fer una consulta i, en conseqüència, no tenim l’empara legal que anhela la majoria parlamentària. Germà Gordó ha dit que no s’imagina que es pugui fer una consulta sense acord legal, la qual cosa no vol dir que no hi hagi altres vies per consultar al poble, entre d’altres les electorals. És a dir, més que en el substantiu, la qüestió estaria centrada en el verb.

En qualsevol cas, i sigui com sigui, sembla clar que Catalunya vol esgotar el diàleg, la negociació, la legalitat i, si cal, la paciència, sense renunciar a la seva voluntat. La qual cosa és un dificilíssim equilibri entre coherència i pragmatisme, tàctica i estratègia, objectiu i travessia. Però si alguna cosa ens diu la història mil·lenària que ens empara és que aquest vell país mai no ho ha tingut fàcil i sempre ha hagut de caminar per la corda fluixa

Caldrà ser més intel·ligents, més curosos, més pacients i alhora més resistents que mai. Perquè de Casp a Pau Claris hi va el relat d’un poble pacífic i dialogant, però també compromès i tossut. I conciliar totes dues voluntats és la nostra identitat i el nostre repte.