• 17 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Florencio Domínguez

El secret, de vegades


Una relació fluida entre Rajoy i Mas no s’aconsegueix amb trobades formals i càmeres a la porta

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i els de la Generalitat, Artur Mas, i del Govern basc, Iñigo Urkullu, han rebut crítiques per haver celebrat reunions secretes a la Moncloa recentment. Les reunions no es van anunciar amb temps en cap cas, encara que, al final, la seva existència es va filtrar als mitjans de comunicació i, per tant, a l’opinió pública.

Als protagonistes de les trobades se’ls retreu que han estat opacs per no informar-ne, cosa que es percep com contrària als fonaments del sistema democràtic, que se sustenta en la transparència i en la informació als ciutadans de les actuacions dels representants públics. No es pot dir que aquesta crítica no tingui fonament, però també cal esmentar que la discreció no és incompatible amb les virtuts democràtiques.

Un dels dèficits de la classe política actual és, probablement, la comunicació tan reduïda que hi ha entre els líders de les opcions adversàries. Polemitzen diàriament a les tribunes i davant dels micròfons, on cadascú s’ajusta al paper que té establert, ja sigui de govern o d’oposició.

Tanmateix, els falten hores de diàleg privat, cara a cara, en què es puguin conèixer millor, en què cada un sàpiga amb claredat quins són els límits de l’altre i en què es transmetin informacions que no es donarien en públic. La discreció facilita la creació d’aquest clima de comunicació personal i de confiança que és la base per a qualsevol entesa política posterior.

Rajoy i Urkullu, per exemple, van normalitzar les relacions entre el PP i el PNB després d’anys d’allunyament mitjançant trobades personals entre els dos líders de les quals no es va fer cap publicitat. El president del Govern central i el líder de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, de segur que conversen en privat molt més del que sabem.

A més, hi ha circumstàncies en les quals la discreció –o el secret, si es vol– resulta gairebé obligada. Recuperar, per exemple, una relació mitjanament fluida entre els caps del Govern central i de la Generalitat al bell mig d’un conflicte polític com el plantejat per l’aposta sobiranista del president no s’aconsegueix de la nit al dia i, sens dubte, no s’aconsegueix amb trobades formals i amb les càmeres de televisió esperant a la porta. Amb tot, cal precisar que una cosa és recuperar el diàleg directe i una altra assolir acords institucionals.

Potser per aquest punt passa la ratlla que separa la discreció de les trobades de l’ocultisme. El moment en què de la conversa entre els dos mandataris es passa als acords amb transcendència pública és quan les explicacions als ciutadans es fan obligatòries per evitar l’ombra de la sospita que es va projectar, per exemple, sobre els pactes secrets assolits al seu dia sobre l’Estatut entre José Luis Rodríguez Zapatero i un Artur Mas a l’oposició.