Ara

Diàleg d'amebes sordes

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 17/04/2013 00:00

Segurament no s'havia vist mai un diàleg amb tan poca predisposició a dialogar per les dues bandes. Ens referim, naturalment, al presumpte diàleg (pseudodiàleg, simulacre de diàleg: diguin-ne com vulguin) que se suposa que han de mantenir els governs català i espanyol. Dos no dialoguen si un no vol, perquè per dialogar és imprescindible que les dues parts es reconeguin, mútuament i prèviament, la condició d'interlocutor vàlid. Però si cap dels dos no reconeix a l'altre aquesta condició, vol dir que no un, sinó que cap dels dos té cap intenció ni cap gana de dialogar. Dos no dialoguen si un no vol, però si cap dels dos no volen, al màxim que poden aspirar és a intercanviar alguns gestos primaris, i possiblement obscens.

Al govern de Catalunya li han brotat un parell de dialogadors, els senyors Vila i Gordó, que pel que sembla tenen una dialoguera d'allò més primaveral. Aquesta mena de flors dialogants, però, no són silvestres, sinó que necessiten ser regades amb carinyo i amb cura, tasca de la qual s'ocupen amb diligència els jardiners del pont aeri, amb el senyor Duran i Lleida com a sempitern fumigador de cards i altres herbes espinoses. Llàstima, però, que la rara mena de pol·len que desprenen (un pol·len dialogador) causa una certa al·lèrgia entre altres membres no menys conspicus del mateix govern, i que al president en persona li fan venir algun esternut. Res comparat, de tota manera, amb la reacció que causen en els socis / no socis d'ERC, que cada vegada que ensumen les flors dialogants tenen un atac d'urticària. I és clar, amb tanta picor, no hi ha qui aprovi uns pressupostos.

El govern d'Espanya, per la seva banda, ha iniciat el diàleg per boca (la gran boca) del ministre García-Margallo, que només de veure'l ja dóna la viva imatge del diàleg. Posar Margallo a dialogar vindria a ser com encarregar a Kim Jong-il la seguretat del Pentàgon, però potser precisament ho fan per això. Si comences el diàleg amb un cop de puny damunt la taula, és possible que l'altre interpreti que qualsevol grunyit inarticulat ja és una passa endavant.

D'acord amb els diaris (bé, amb l'únic diari) que aplaudeixen i celebren aquesta febrada dialogadora, el que va fer Margallo no va ser negar un finançament específic per a Catalunya, sinó oferir un acord en matèria de finançament, infraestructures i llengua. Deixem de banda els dos primers punts: ¿en matèria de llengua? Un acord? Si un acord consisteix que un que cada dia et pega una pallissa condescedeixi no ben bé a deixar de pegar-te, sinó potser a intentar fer-ho amb menys energia, aleshores potser sí que això de Margallo és una proposta d'acord. Però a aquestes altures, després de totes les sevícies que el PP ha arribat a empescar-se contra la llengua i la cultura catalanes, sembla una mica insuficient.

Ah, i per la banda de l'oposició, Pere jo-sóc-un-líder Navarro també es fa el diàleg a sobre, però la pega és que ningú l'escolta. Amb aquests plantejaments, quina mena de diàleg pot sortir? Un diàleg de besucs? Ni això: un diàleg d'amebes sordes.