Ara

Contra els xarlatans

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 18/04/2013 00:00

Lluny de retractar-se del seu insult, Dolores de Cospedal es reafirma en la seva opinió que els autors dels escraches són perfectament equiparables als nazis que marcaven amb pintura les cases dels jueus. La mateixa senyora hauria arribat a afirmar que els votants del PP es privarien de menjar abans de deixar de pagar la hipoteca: ens ho creiem, perquè els votants del PP deuen ser molt soferts, però després la mateixa De Cospedal va negar haver proferit aital cosa. El ministre Wert, l'espanyolitzador indomable de nens catalans, s'apunta de sobte al diàleg a bufetades que practica el seu col·lega García-Margallo i diu que està graciosament disposat a arribar amb el govern de Catalunya a un acord sobre la llengua. La també ministra Fátima Báñez, veu de la sensibilitat dins l'executiu de Rajoy, defineix l'èxode massiu de joves cap a països estrangers amb l'eufemisme de "mobilitat exterior" i té la barra d'afegir que es tracta d'una "experiència enriquidora". El diputat d'UPyD al Congrés, el pobre Toni Cantó, compara la immersió lingüística amb la pederàstia, i acte seguit es pregunta si pot ser que aquestes paraules li puguin causar alguna reprovació. L'enretirat secretari de CDC Oriol Pujol surt d'efectuar una declaració de deu hores davant del jutge i acte seguit no té cap problema a reiterar que la seva intervenció en l'àmbit de les ITV es va produir únicament en favor del bé general.

"Surt de davant meu; ofens la meva intel·ligència". Les paraules d'Al Pacino a la primera part d'El Padrí vénen sovint al cap de qualsevol davant del festival de declaracions i contradeclaracions paupèrrimes al qual es lliura, dia rere dia, això que en diuen la classe política , que ni sap fer política ni té cap mena de classe. Tots els exemples citats en el paràgraf anterior són de despús-ahir mateix, per no anar més lluny. Si reculéssim més en trobaríem d'altres, en la mateixa quantitat i del mateix calibre, o potser més grans i tot. I no sabem què succeirà en el dia d'avui, però el més normal seria que tinguéssim una altra collita de barbaritats de boca dels nostres dirigents.

La pregunta que a un li queda és: tot això és cinisme, mala llet o pura curtor? Doncs hem de témer que la pitjor de les opcions, que és una barreja letal de les tres coses. Se suposa que el primer privilegi (i hauria de ser l'únic) que proporciona l'exercici de la política és l'ús de la paraula en representació de la ciutadania, però quan la paraula va per aquesta mena de pedregars, tot el sistema queda enlaire. Ens hem acostumat a no donar valor a les paraules, i aquest és el primer símptoma de decadència d'una societat que es pretén civilitzada. Ens hem avesat a uns representants públics que no han après cap norma de la bona oratòria, però sí de la pitjor xarlataneria. I el que és encara més trist, ens hem avesat a no fer-ne cas, o a encongir-nos d'espatlles davant d'aquest espectacle penós. I, sisplau, que ningú em tregui com a exemple d'esperança el projecte de sor Forcades i fra Oliveres.