• 18 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta Barcelona

Majoria en el Govern favorable a una consulta pactada amb Madrid


Cada departament desenvolupa una estratègia específica per aplicar l’ordre de Mas de dialogar amb el Govern espanyol

Puig i Vila aposten per conrear l’electorat moderat de CIU i impedir que ERC hereti l’hegemonia

La idea de pactar amb el Govern espanyol els termes de la convocatòria de la consulta sobiranista a Catalunya és l’opció majoritària en el Govern de la Generalitat. De fet, és oficialment la primera opció que defensa el president de la Generalitat, Artur Mas. Una altra cosa és com es gestiona una consulta amb l’anunciat rebuig del Govern de Rajoy i, per tant, sense cobertura legal espanyola. Això és el que ha animat el debat aquesta setmana a partir de la posició expressada pel titular de Justícia, Germà Gordó, que va considerar gairebé impossible celebrar-la “si no és en el marc d’un acord amb l’Estat”.

Es podria dir que al Govern conviuen quatre sensibilitats. Els “romàntics de l’Estat propi”, encapçalats pel conseller de Presidència, Francesc Homs, junt amb la titular d’Ensenyament, Irene Rigau i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Un segon grup de “sobiranistes pragmàtics”, amb el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, acompanyat pels titulars dels departaments més centrats en la gestió pura i dura: Felip Puig, d’Empresa i Ocupació; Neus Munté, de Benestar Social i Família, i Boi Ruiz, de Salut. Els “abanderats del diàleg” perquè el proclamen als quatre vents sempre que poden són Germà Gordó, de Justícia i Santi Vila, de Territori i Sostenibilitat, i després ve l’equip de consellers d’Unió Democrática, Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep María Pelegrí, els tres de la màxima confiança de Duran Lleida, que considera el pacte la raó de ser de la política.

Tot va començar en la reunió extraordinària del Govern celebrada el 16 de març passat a Pedralbes, just quan Mas va donar la instrucció d’“obrir totes vies de diàleg amb Madrid”. Hi va haver sorpreses, perquè tres consellers van exercir el paper contrari al que se’ls atribuïa. Santi Vila, el conseller més jove nouvingut

de Figueres, i Felip Puig, referent sobiranista de la militància convergent, van realitzar les intervencions moderades i Ferran Mascarell, el conseller procedent del PSC, va elaborar el discurs sobiranista més diàfan.

Tot té la seva explicació. Vila va arribar a un departament sense liquiditat i amb assumptes bloquejats per la falta d’acord amb el Ministeri de Foment. Va optar per aparcar les reivindicacions pendents i fer taula rasa amb la ministra, Ana Pastor. Ha servit per resoldre de moment el problema dels camions a la Nacional II, però no la línia fèrria BarcelonaVic-Puigcerdà. “Hem avançat més en tres mesos que en dos anys”, va dir Pastor. La tesi de Vila consisteix a evitar el discurs del greuge –els 4.000 milions del traspàs de Rodalies– perquè bloqueja acords menors però importants per als afectats. Està convençut que si la ministra no fa més és perquè no pot.

De la mateixa manera, Felip Puig, que és ara l’interlocutor dels empresaris, adopta una posició moderada d’acord amb el que li demana la seva clientela, però també calculant d’acord amb algun sector de veterans militants de CDC que “el monocultiu sobiranista beneficia sobretot a ERC i suposa una amenaça per a l’hegemonia política de CiU”. Per alguna cosa deu ser que Puig i Vila són els més citats a les travesses de l’establishment barceloní sobre una possible successió de Mas. Al president l’han sentit comentar sobre això: “He posat al Govern tots els que poden succeir-me i alguns que no hi són és perquè no han volgut”. Es referia, sens dubte, a Oriol Pujol i Lluís Recoder. Perquè Mas obri el debat successori falta, però, que abans es faci la consulta i, tot i així, la seva promesa era no presentar-se a les eleccions un cop acabat el procés.

El paradigma del “sobiranisme pragmàtic” és Andreu Mas-Colell. El titular d’Economia defensa la viabilitat de la independència de Catalunya, però recorda “a massa impacients” que aquest és un procés necessàriament llarg i, mentrestant, no renunciarà a exercir cap de les potestats de Catalunya com a comunitat espanyola de ple dret, sobretot quan l’únic banc que li dóna crèdit és el Tresor espanyol. Discret com és ell, Germà Gordó també treballa el terreny a Madrid amb els ministres, en l’àmbit judicial i fins i tot el front mediàtic.

Per motius oposats, Irene Rigau i Ferran Mascarell, que han xocat amb el ministre Wert, no veuen cap altra opció de futur que “saltar el mur i continuar el propi camí sense defallir”. Formen part dels romàntics de l’Estat propi, com Francesc Homs, que ho és perquè li han encarregat gestionar el procés sobiranista i un altre aspecte fonamental de la realitat política: el pacte amb ERC que garanteix l’estabilitat del Govern. Per això defensa la consulta tant sí com no, tal com es va pactar. Més fosc es veu el calendari, que dependrà de l’evolució dels esdeveniments. L’objectiu és una consulta, pactada o no, a partir de la llei catalana impugnada per Madrid que permeti canalitzar un conflicte que no té marxa enrere –en això tots estan d’acord– malgrat les incerteses que envolten qualsevol pas cap endavant.