• 19 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras
  • F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB

El separatisme de debò


Ha passat uns dies entre nosaltres, a Madrid i a Barcelona, Stéphane Dion, el conegut acadèmic i polític canadenc considerat l’inspirador, quan era ministre d’Administracions Públiques, de la famosa llei de la Claredat, la norma que estableix el procediment mitjançant el qual una província canadenca pot arribar a separar-se del Canadà i constituir un Estat independent.

JORDI BARBA

Nacionalistes catalans i bascos han considerat el moviment separatista quebequès un model a imitar. Certament, la situació del Quebec dins del Canadà té similituds amb la situació de Catalunya i el País Basc dins d’Espanya. I per això els seus problemes i solucions resulten interessants per al nostre moment polític.

En efecte, el dictamen del Tribunal Suprem Federal canadenc i la seva conseqüència, l’esmentada llei, així com el llibre de Dion La política de la claridad (Alianza, Madrid, 2005), que J.J. López Burniol comentava dissabte passat en aquest diari, són referències útils que poden ajudar a resoldre la situació originada per l’actual proposta secessionista del Govern de la Generalitat. A més, la posició de Dion té un plus de legitimitat ja que ell és, alhora, un quebequès francòfil i un entusiasta de la unitat del Canadà, contrari a la secessió del Quebec.

Ja sé que des d’un punt de vista nacionalista aquests subjectes se solen considerar enemics interiors o, encara pitjor, traïdors a la pàtria. I de segur que molts ciutadans del Quebec veuen Stéphane Dion com un antiquebequès, traïdor a la pàtria. Tanmateix, en molts casos, es tracta de persones amb coratge moral, resistents davant una opinió pública dominant, que proven de convèncer amb arguments racionals els qui només es deixen portar per l’emotivitat dels sentiments.

En la conferència que va fer al Col·legi d’Advocats de Barcelona, Dion es va formular dues grans preguntes: primera, és possible la secessió d’una part del territori canadenc?; i segona, aquesta secessió és convenient per als seus ciutadans? En les respostes que hi donava no va voler extrapolar les seves posicions més enllà del Canadà, però era obvi, i flotava en l’ambient, que eren extensibles a qualsevol Estat democràtic occidental, com ara Espanya.

No va ser cap sorpresa la resposta a la primera pregunta, el contingut de la qual no podia diferir gaire del famós dictamen del Tribunal Suprem Federal i de la llei de la Claredat. En síntesi, va afirmar que si bé no existia el dret a la secessió sí que era possible, en canvi, sempre que una majoria clara –és a dir, més nombrosa que la meitat més un– n’expressés la voluntat en un referèndum en resposta a una pregunta clara pactada prèviament per les parts. No obstant això, si s’assolís aquesta majoria clara tampoc no s’hauria aconseguit tenir dret a la separació sinó, simplement, el dret d’entaular negociacions entre els governs del Canadà i del Quebec, tot i que aquestes negociacions no haurien de conduir ineluctablement a la secessió. Dion descartava, sens dubte, una secessió contrària al dret ja que només aconseguiria que el Quebec mai no fos reconegut com a Estat per la comunitat internacional.

Més inesperada va ser la seva resposta a la segona pregunta: si era convenient que el Quebec se separés del Canadà. Dion ho va enfocar des del punt de vista de filosofia de la democràcia. En primer lloc, va afirmar que “l’ideal democràtic encoratja tots els ciutadans d’un país a ser lleials entre si, més enllà de les consideracions de llengua, raça, religió o pertinença regional. En canvi, la secessió demana als ciutadans que trenquin aquest llaç de solidaritat” en nom de pertinences a una llengua o a una ètnia. “La secessió –va dir Dion– és un exercici, rar i inusitat en democràcia, pel qual s’elegeix els ciutadans que es vol conservar i els que es vol convertir en estrangers”.

En segon lloc, va sostenir que si la democràcia es basés “en la lògica de la secessió no podria funcionar, ja que convidaria els grups a separar-se en lloc d’entendre’s i acostar-se (…), se sol·licitaria la ruptura des del moment en què es plantegessin les primeres dificultats”. Ara bé, en tercer lloc, va dir Dion, tot “això no significa que un Estat democràtic hagi de rebutjar qualsevol sol·licitud secessionista”, al contrari: “Davant la clara voluntat de secessió, pot arribar a la conclusió que acceptar l’esmentada secessió és la solució menys dolenta”. Però, conclou Dion, “un govern democràtic té l’obligació d’assegurar que aquesta voluntat de separar-se sigui clara, conforme a dret i amb ànim de justícia per a tothom”.

Abans d’escoltar-lo pensava que Dion, tot i sabent que era contrari a la separació del Quebec, consideraria la secessió com una cosa moralment lícita sempre que es desenvolupés de manera democràtica. Em vaig trobar en canvi amb una persona, experta en la matèria, que considerava qualsevol secessió com una cosa rebutjable i perjudicial, com un mal en si mateix, excepte que hi hagués motius que afectessin la llibertat i igualtat de les persones. Vaig aprendre de Dion, que es pren el separatisme seriosament.