Ara

Procés sobiranista o partida de pòquer?

IGNASI ARAGAY 

| Actualitzada el 20/04/2013 00:00

Els jugadors de pòquer acostumen a fer cara de pòquer. Impassibles, freds. Només parlen amb les cartes i les apostes. Un parpelleig pot delatar una debilitat. Tot és escenificació i resistència psicològica. Amaguen els sentiments i es concentren en la jugada. Calculen, repten l'adversari amb la mirada fixa. Concentració màxima. Que l'entorn no els influeixi, inclosos els qui suposadament són amics. La temptació de fer trampes també és una distracció, i una mala consellera.

Tot i que alguns s'entestin a ignorar-ho, la partida per l'estat propi també és una timba de pòquer. És molt important amagar les cartes. Ningú no pot saber quina serà la teva pròxima jugada. Artur Mas té bones cartes, però la millor és que ni Rajoy ni ningú endevini quins seran els seus pròxims moviments. Els consellers que es dediquen a donar pistes o bé són mals jugadors o bé són jugadors deslleials. I els mitjans de comunicació que inventen falses partides defensen interessos ocults: en realitat, reparteixen joc amb evidents simpaties.

N'hi ha molts, de jugadors, en aquesta partida. I la majoria pequen d'amateurisme. També hi ha massa fum a la sala, i massa soroll. Les pèssimes condicions del local, amb retallades constants en el servei, tampoc no hi ajuden gens. Per això costa tant no perdre els nervis, mantenir el propi joc, no deixar-se portar per un ambient massa carregat. Ni pel joc brut, que hi és! Però no hi ha marxa enrere... S'accepten apostes.