Ara

El futur no és, encara

JOSEP-M. TERRICABRAS 

| Actualitzada el 20/04/2013 00:00

El futur no és, encaraEl futur no és, encara PERE TORDERA

Quan diem que el futur és incert acostumem a tenir raó. Des d'Aristòtil sabem la dificultat d'afirmar amb certesa "Hi haurà una batalla naval demà". (Des de llavors, és veritat, les coses han canviat una mica: la televisió no solament decideix el començament dels partits de futbol sinó també de les guerres.) De fet, tots sabem que tenim la vida a l'encant, que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, més o menys sobtada, gairebé sempre imprevista perquè el futur és, finalment, imprevisible. La modernitat líquida de què ens parla Zygmunt Bauman -que la segona setmana de juny donarà una sèrie de lliçons a Girona- ha acabat de deixar tot això ben clar.

I no s'hi val a objectar, per exemple, que els joves catalans que marxen a l'estranger ho fan perquè allà els espera un futur més segur. No. A part dels pocs que marxen amb contracte (després també incert, és clar), marxen perquè els han dit que..., perquè creuen i confien que..., és a dir, perquè a fora els sembla que hi ha més possibilitats que aquí. I molts tenen raó. I els altres, tornen. Sí, el futur és incert. Sempre ho ha estat i ho serà. La diferència de la nostra època és que ara és colpidorament incert per a tothom.

Fins no fa gaire els experts en la incertesa del futur eren els meteoròlegs. Ara ja tenen indicadors tan fins que han deixat l'especialitat de la incertesa per als economistes. (Joan Brossa deia que l'economia és una ciència provisional. És clar que totes les ciències ho són, però més a llarg termini. L'economia és provisional d'avui per demà.) L'espectacle que estan oferint els economistes -governants, premis Nobel, catedràtics, banquers, assessors, experts o becaris- resulta extraordinàriament significatiu. Sobretot saben que alguna cosa passarà i que, passi el que passi, la cosa no pinta gens bé. Quan ja ha passat, en saben més. (Així, qui no és economista?) El futur, doncs, està contaminant el present amb la seva incertesa segura.

Que la incertesa no sigui només una qüestió filosòfica, matemàtica o física, sinó que hagi arribat a l'economia de cada butxaca, ja indica que l'haurem d'incorporar encara més estretament a la nostra vida i que, en tot cas, ja només podrem viure de certeses a crèdit, amb interessos molt alts. El futur se sent incert; el present es ressent d'incertesa.

Per això resulta tan sorprenent que, davant la possibilitat (certa/incerta) de la futura independència de Catalunya, s'alcin veus dient que volen saber -i sisplau, que algú els respongui- com serà la Catalunya independent, la Catalunya del futur. Perquè es veu que, si no ho saben abans, el projecte ja no els interessa. Vénen a dir que, si no coneixen el futur, els interessa menys el present. Ben estrany. De moment, però, demanen impossibles justificacions de futur.

Gent de bona fe, amb ganes de guanyar-se aquests desil·lusionats abans d'hora, s'afanya a dir que el futur serà esplèndid, que Catalunya serà justa i la seva gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I jo penso, com ho sabem tot això? Ja m'agradaria que fos així, però honestament no ho puc prometre a ningú. I és que ningú no pot, des d'ara, dir com serà el demà. Podem dir com l'imaginem, com el volem, per quin present lluitarem en el futur. Però la Catalunya futura serà allò que els catalans decideixin quan escriguin la seva Constitució -senzilla i curta, sisplau!-, quan facin programes electorals i programes de govern. El futur se somia, el present es construeix.

La gràcia i la importància del moment actual no és discutir com serà el futur sinó, més senzillament, fer possible que el futur sigui. Ara es tracta d'obrir el futur, no d'omplir-lo. Per això és tan important el que ara ens estem jugant: hem de fer possible que el futur es pugui escriure. És a dir, no sabem quin futur tindrà la Catalunya independent, però sabem que, sense el treball actual a favor de la independència, Catalunya continuarà tenint el futur que se li promet des de la dependència espanyola. El futur de Catalunya depèn del present, d'allò que decidim, d'allò que ara fem.

He dit que el present s'ha contaminat del futur, que vivim immergits en moltes incerteses. Però les incerteses del present, les podem resoldre en el present, les podem abordar de seguida. Les de futur s'hauran d'abordar en el futur, és a dir, quan el futur ja sigui present. I és que la feina sempre és de present, encara que pugui tenir conseqüències de futur. El present és allò que es fa, allò que ens fa. Mentre que el futur és futur, vull dir que no és, encara.