Ara

Sistema educatiu i llengua pròpia

LLUÍS JOU 

Jurista | Actualitzada el 21/04/2013 00:00

Tothom ha de saber català i castellà, però el català és vehicular a l'escola per la seva condició jurídica de "llengua pròpia". Tothom ha de saber català i castellà, però el català és vehicular a l'escola per la seva condició jurídica de "llengua pròpia". XAVIER BERTRAL

La recent interlocutòria del TSJC sobre la llengua de l'ensenyament al sistema educatiu és il·lustrativa de la transcendència d'emprar els termes jurídics de llengua pròpia illengua oficial d'una manera inequívoca.

La Constitució reconeix l'oficialitat preexistent del castellà a tot el territori de l'Estat, empara que les altres llengües també siguin oficials en les comunitats autònomes d'acord amb els estatuts i estableix un principi de protecció a la diversitat lingüística d'Espanya.

L'Estatut del 1979, fidel al pacte constitucional, va establir l'oficialitat del català juntament amb el castellà en un sistema de doble oficialitat (no cooficialitat) equilibrada en què el dret d'elecció correspon als ciutadans i, en coherència amb el mandat de salvaguarda de la diversitat, va configurar el concepte de llengua pròpia , pedra angular de la política de recuperació, preservació i foment de la llengua catalana com a element fonamental de la identitat nacional i eina de cohesió d'una societat plural.

Perquè el català i el castellà són oficials, han de ser ensenyats a tota la ciutadania, de manera que tothom, en acabar l'ensenyament obligatori, en tingui el coneixement suficient. L'ensenyament de les llengües té a veure amb el concepte d'oficialitat. La qüestió de la llengua en què es fa l'ensenyament, en canvi, es fonamenta en el concepte de llengua pròpia. Perquè el català és la llengua pròpia de Catalunya, és la llengua de l'ensenyament.

Sobre aquestes dues bases, doble oficialitat i llengua pròpia única que ja contenia l'Estatut del 1979, la llei de normalització lingüística del 1983 va construir el sistema educatiu de què gaudim des de fa 30 anys i la llei de política lingüística del 1998, aprovada ara ha fet 15 anys, va consolidar-lo tot donant rang legal al desplegament reglamentari previ.

El sistema, cal remarcar-ho, va ser discutit pel Tribunal Suprem i la llavors Audiència Territorial en un nombre ingent de sentències, fins que el Tribunal Constitucional el va validar en les sentències 84/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994. Interessa remarcar-ho: el Constitucional va donar per bo el sistema contra el parer dels tribunals ordinaris, que hi eren contraris. En altres matèries, com la de l'acreditació del coneixement de la llengua pròpia per accedir a places del sector públic català, va passar el mateix.

Sentència del TC

La Sentència del Constitucional del 2010, contrària a l'Estatut del 2006, la més polititzada i condicionada de les que ha fet aquest tribunal, prescindeix del fet que el català sigui la llengua pròpia del país i no atorga cap conseqüència jurídica al que pel Parlament és la pedra angular del sistema. En canvi, s'aferra a la idea de la "cooficialitat" (caldria dir "doble oficialitat") i, sobre la base que les dues llengües són igualment oficials, exigeix que el castellà "també" sigui llengua de l'ensenyament sense indicar-ne la proporció.

La sentència del 2010, a més de ser ideològicament parcial, es fonamenta en dos errors: un de fet i l'altre de dret. El de fet és un desconeixement interessat de la realitat social de Catalunya i de l'eficàcia inqüestionable del seu sistema educatiu. El de dret, aplicar a la llengua de l'ensenyament el principi de l'oficialitat, que cal aplicar a l'ensenyament de les llengües oficials, i no el de llengua pròpia. El resultat és el d'una enorme indefinició que permetria lectures jurídiques múltiples si no fos perquè sabem bé què busca políticament.

I sobre aquesta indefinició, el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia i els altres inferiors recuperen les antigues reserves contra el sistema de conjunció lingüística i exigeixen a la Generalitat que l'adapti "a la nova situació creada per la sentència del Constitucional". Com que la Generalitat interpreta que no cal fer canvis, els ordena el TSJC com li sembla millor: quan els pares d'un alumne demanin que el català deixi de ser la llengua vehicular i d'aprenentatge, tot el grup haurà de canviar. Estat colonial pur...

El Govern de Catalunya fa bé de no canviar el sistema. La sentència del 2010 no crea cap nova situació perquè el sistema no ve de l'Estatut del 2006, sinó de molt abans. Una sentència no fa jurisprudència i en tenim quatre a favor i una de simplement indefinida. Als anys vuitanta la Generalitat va aguantar i va guanyar. És el que cal fer ara: creure en la bondat del sistema, en les bases jurídiques que l'empraren i en la raó que el fonamenta. Com deia l'altre dia el president al Parlament, cal resistir una mica més, sense fissures ni dubtes.