• 21 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)

L’asimètric Arc Mediterrani 1


El Govern del PP comença a introduir un nou concepte en el debat autonòmic

EL GIR Hisenda es planteja per primera vegada topalls de dèficit públic “asimètrics” L’EVIDÈNCIA L’arc Mediterrani està molt endeutat; i és el motor de les exportacions EL PROPÒSIT Rajoy vol donar una resposta a Catalunya amb la mirada posada a València LA NOVETAT La idea del corredor mediterrani origina vincles de solidaritat empresarial EL SUD Andalusia respon amb dues idees fortes: expropiació (de pisos) i aliments (escolars)

Asimetria. Aquesta serà una de les novetats en el vocabulari –cada vegada més

desgastat– de la política espanyola. Asimetria. Junt amb transparència, credibilitat i creixement, si les coses comencen a millorar i l’Europa del Sud no s’enfonsa al Mar de l’Entropia, empesa pel fonamentalisme luterà, el pes mort de l’espantós final de festa espanyol i els embolics indesxifrables d’una Itàlia que comença a estar fastiguejada de si mateixa.

Asimetria, per no haver de parlar de diferència, encara per a molts espanyols alarmant sinònim de desigualtat, privilegi o favoritisme. Asimetria, per afrontar, semànticament, la difícil qüestió catalana. I per reajustar els motors d’una Espanya que no pot sortir de la crisi amb l’única empenta del Centre Radial. No pas per falta de ganes al passeig de la Castellana. Per falta de cilindrada. L’avaria és seriosa, molt seriosa, i no comptarà amb l’ajuda de la ben alimentada Confederació Foral (el País Basc i Navarra).

Fonts del Govern central han assenyalat aquesta setmana que les comunitats de l’Arc Mediterrani (Catalunya, Comunitat Valenciana, Balears i Regió de Múrcia) tindran una mica més de marge de maniobra amb el dèficit públic, tenint en compte la situació dels seus comptes i el seu pes específic en l’economia espanyola, avui determinat per l’auge de les exportacions.

És un joc de nines russes. Primer es crea el consens internacional sobre l’ajust –el Fons Monetari Internacional ha jugat en les últimes setmanes un paper rellevant a favor d’un cert relaxament–; el Directori Europeu, des que va començar la crisi molt atent als mites i les susceptibilitats de l’opinió pública germànic-luterana (esfera que inclou països com Holanda i Finlàndia), dibuixa el marc a Brussel·les, i, després. el Govern de Madrid dicta la dieta a les comunitats autònomes, terminals principals de la despesa social a Espanya com a conseqüència de més de tres dècades de cafè per a tothom.

Aquesta és la dinàmica des de fa tres anys. Tres llargs anys.

Des que el 10 de maig del 2010, el Directori va obligar el socialista José Luis Rodríguez Zapatero a canviar ràpidament de política econòmica, la distribució de la pressió ha estat uniforme. I intensa. Molt intensa. Amb un desgast fortíssim del prestigi públic de l’Estat autonòmic, cada vegada més mal valorat en les enquestes. Aquest és el marc mental imperant avui a Espanya. Aquesta és la dinàmica forta.

En aquest tercer exercici, tanmateix, despunta la novetat. Asimetria. El Govern espanyol es planteja fixar un objectiu de dèficit d’entre l’1,8 i el 2% per a Catalunya, València, les Balears i la Regió de Múrcia, mentre que les altres autonomies s’haurien de mantenir per sota d’aquest llistó, amb l’objectiu de tancar l’any amb una mitjana general de l’1,5% (vegeu La Vanguardia de dijous passat).

Arc Mediterrani. Aquesta és l’altra novetat lèxica. Una expressió encunyada pels geògrafs interessats en el concepte anglosaxó dels corredors regionals: zones d’irradiació i articulació econòmica que desborden els vells límits nacionals o regionals fabricats per la Història i l’Administració.

Des dels temps del Llevant espanyol, no hi havia en el llenguatge oficial una expressió específica per a les comunitats mediterrànies que fa segles van formar part de la Corona d’Aragó i que avui tenen en comú quatre trets ben significatius: aportadores netes a la solidaritat interregional espanyola; forts índexs d’endeutament; un pes molt important en l’exportació, i una menor quota de funcionaris i empleats públics (excepte en el cas de la Regió de Múrcia).

Gen mediterrani del deute o problema estructural? Catalunya, València, Balears i Múrcia, societats amb diferències molt notables entre elles, però amb altres trets en comú: turisme; fort protagonisme de la petita i mitjana empresa i del treball autònom; més dificultat per accedir al crèdit després de l’enfonsament de les caixes d’estalvis (fenomen molt intens i dramàtic a al País Valencià); solidaritats empresarials i socials noves al voltant de la idea del corredor mediterrani, i administracions autonòmiques –les dues Generalitats– a punt de la suspensió de pagaments per una caiguda accentuada dels ingressos fiscals, més enllà dels errors comesos.

Caiguda fiscal més accentuada que en el Centre Radial, on es troben els ministeris i les seus de bona part de les grans multinacionals. Caiguda més abrupta que en les comunitats autònomes dependents de la solidaritat interna espanyola. Motors mediterranis gripats. Comentari de Jens Weidmann, president del Deutsche Bundesbank, davant un grup de periodistes espanyols, el mes de febrer passat a la ciutat de Frankfurt: “Espanya té regions amb capacitat industrial i exportadora; se n’haurà de refiar d’elles”.

Motors gripats. No és gens estrany que el Govern espanyol intenti posar-los en marxa amb algunes disposicions asimètriques, que tindran oposició. Galícia, Extremadura i la Comunitat de Madrid ja comencen a parlar d’un front de rebuig en el camp del Partit Popular. Andalusia està en posició expectant, mentre llança dues consignes fortes: expropiació (de pisos susceptibles de ser desnonats) i dinar per als nens pobres (tres àpats garantits als escolars de les famílies més necessitades). Alfredo Pérez Rubalcaba està inquiet. Al PSOE mai no li han agradat les asimetries.

El Centre Radial, el Sud i l’Est. El repartiment d’esforços. La batalla del pa i la del ferrocarril (de mercaderies). Rerefons polític, evidentment. Catalunya, sens dubte. Però també València, peça clau de les eleccions autonòmiques que se celebraran d’aquí a dos anys. El tauler, sempre redefinint-se.