• 21 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

Molta calma i romanticisme


El procés català serà llarg i irreversible, però si s’accelera, es trencarà la majoria, i si encalla, esclatarà

Catalunya i Espanya van suportar quaranta anys de dictadura abans de recuperar la democràcia, i, durant gairebé quaranta anys, Catalunya ha apostat per un encaix a Espanya, però la majoria social i política de Catalunya ha arribat a la conclusió que Espanya és incapaç d’oferir una alternativa de futur d’acord amb les seves aspiracions polítiques, culturals i econòmiques. Fins fa poc, l’opció independentista era minoritària i friqui. Ara el sobiranisme ha guanyat credibilitat però no pas perquè sorgeixin grups cada vegada més radicals, sinó perquè un líder i un partit moderats sorgits de l’establishment dirigeixen la reacció de la majoria social catalana davant la radicalització espanyola.

S’ha iniciat doncs un procés que té dues característiques: és irreversible i serà llarg. Val la pena tenir present com solen funcionar els ritmes polítics, ara que impacients i recalcitrants s’entesten a trencar el gran grup de la cursa. Si el procés s’accelera més del compte, es trencarà la majoria i, si encalla, esclatarà estrepitosament. Per això resultarà fonamental –per tal de no espatllar-ho tot i amargarnos estúpidament la vida– armar-nos d’una paciència infinita que només es podrà mantenir a còpia de romanticisme. N’hi haurà, per descomptat, que abandonaran la fe, però es perdran pel camí.

La independència de Catalunya no se sap quan arribarà, però no hi ha cap dubte que el debat sobre la sobirania i el dret a decidir ha vingut per quedar-se i no té data de caducitat. Que ningú no es faci il·lusions, ni partidaris, ni contraris, perquè això no s’acabarà de la nit al dia. Inevitablement aquest assumpte serà la qüestió política predominant del present i del futur immediat i els qui pretenguin negarlo, evitar-lo, escaquejar-se o amagar el cap sota l’ala quedaran arraconats irremeiablement o expulsats de l’escenari. Així que, abans que res, molta calma.

Tenint en compte com han evolucionat processos similars en altres països, podem calcular que, si no es complica gaire, el que Artur Mas ha denominat la transició nacional catalana durarà encara alguna dècada. A Escòcia, la reivindicació va començar a prendre cos el 1934 i no hi va haver una primera consulta fins al 1997. Hauran transcorregut 17 anys fins a la segona, prevista per a l’any que ve. El juliol del 1967, el general De Gaulle va cridar a Mont-real “visca el Quebec lliure” i no va ser fins tretze anys més tard, el 1980, que es va celebrar la primera consulta sobiranista. Tampoc allà va acabar tot. Quinze anys més tard, el 1995, hi va haver una segona consulta i el 2006 el Canadà va reconèixer el Quebec com una nació, però la secessió encara no té data fixada malgrat haver-hi majoria nacionalista al Parlament. Observi’s que la prolongació d’aquests processos no ha contribuït a avortar-los sinó tot el contrari. Ni escocesos ni quebequesos, romàntics com són, no han renunciat a res i mantenen vives totes les seves il·lusions.