• 21 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)

Puix que parla
català…


I és així com Espanya refunda la vella màxima a pitjor: “Puix que parlen català, no els escoltem”

s una desgràcia que els líders espanyols no hagin llegit Joan Fuster, per bé que no han llegit mai cap dels nostres referents, i si ho han fet, com és el cas de Wert, ho han digerit fatal. Perquè un dels problemes més insalvables que tenim en l’etern diàleg fallit entre Catalunya i Espanya és l’enorme desconeixement que els espanyols demostren envers les nostres raons. Un desconeixement conreat al si d’una fonda indiferència per tot allò que no es vehicula en l’idioma de l’imperi. La història d’Espanya mai no ha estat el relat d’una cultura negociada, més propers a l’èpica de la imposició, que no pas a la lírica de l’empatia. I no em val allò que el desconeixement sigui mutu, perquè és evident que la cosa no està balancejada. Els catalans hem llegit a bastament els autors espanyols, però el viatge no funciona a l’inrevés.

Si haguessin llegit, doncs, Joan Fuster tal vegada coneixerien aquella màxima que en corregia una de més antiga. “Puix que parla català, Déu li’n do glòria”, deia el clàssic, i en Fuster va modificar la sentència i el sentit: “Puix que parla català, vejam què diu”. Però mai no ha estat així, i haguem parlat en català o en suahili, el cert és que Espanya no ens escolta perquè així no ha de debatre les nostres raons. Allò de l’acudit, “per què estem discutint, si podem estomacar-nos?”. “O podem imposar les regles de joc”… Bernard Shaw va escriure que “Anglaterra i els Estats Units són dos països separats per una mateixa llengua”, enaltint la capacitat de mantenir la pròpia personalitat, fins i tot quan es parla el mateix idioma. Nosaltres, en canvi, som sospitosos justament perquè en parlem un de diferent. I és així com la màxima es refunda a pitjor: “Puix que parla català, no l’escoltem”. El darrer gest de cop de porta és la decisió del Partit popular de portar el Consell de la Transició al Constitucional, després d’haver-hi dut la declaració de sobirania. A aquest ritme aviat serà declarat inconstitucional ser català, convertit l’alt tribunal en una mena d’inquisició on cremar les bruixes. I si en lloc d’usar i abusar de la força bruta de la majoria, es dediquessin a obrir els ponts de diàleg? Què hi perdrien d’escoltar, de negociar, de parlar? No fa gaire un diputat liberal canadenc deia, parlant del Quebec, que s’estimava més bons veïns abans que mal canadencs.

I aquí rau el sentit democràtic, a respectar el sentiment dels altres. Espanya, en canvi, encara creu que no li cal esmerçar paraules, allà on pot imposar lleis. I empra la força del fort per intentar anorrear les aspiracions del feble. La qüestió és si aquests mètodes premoderns serveixen en ple segle XXI, en un país de ple dret europeu. I si se’n surt, durant quant de temps podrà fer callar la veu catalana? Perquè si les paraules poden resoldre els problemes, la imposició de les lleis només aconsegueix enquistar-los, embrutir-los i allargar-los.