• 21 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

La consulta, un trauma


A Catalunya amb l’independentisme s’està vivint una síndrome d’esquizofrènia política

Ho afirmava contundentment el 13 d’abril al diari El País l’exlíder del Partit Liberal del Canadà, Stéphane Dion, un francòfon quebequès que va establir doctrina mentre va exercir entre el 1996 i el 2003 el càrrec de ministre d’Afers Intergovernamentals: “Un referèndum independentista és un trauma per a la societat”. Coherent amb aquesta apreciació, Dion declarava un dia abans a La Vanguardia: “Tinc dues identitats i totes dues sumen”, amb referència a la quebequesa i la canadenca. En aquests dos titulars periodístics quedava formulat un autèntic desafiament polític: abans de dividir una societat obligant-la a pronunciar-se sobre un dilema, que en molts casos suposa un trencament, val més sumar identitats, compatibilitzar condicions, conciliar circumstàncies. Així, el gran repte de Catalunya i de la resta d’Espanya no és tant com s’ha de fer o com es pot impedir la consulta sobiranista, sinó localitzar una fórmula raonablement satisfactòria per aconseguir l’addició i evitar la resta.

ANNA PARINI

En aquest debat s’han d’inscriure les contradiccions que es registren –encara que quan apareixen es proven de reduir a simples divergències de conjuntura– entre dirigents de CDC i entre membres del Govern sobre l’estratègia per celebrar la consulta sobiranista. Per fortuna –no és el cas d’ERC– sembla que es descarta de manera definitiva una declaració unilateral d’independència perquè, a més d’un anacronisme, resultaria una excentricitat en la Unió Europea. No sembla clar, tanmateix, quin criteri prevaldrà en el molt probable cas que la consulta no sigui autoritzada per l’Estat. El conseller de Justícia, Germà Gordó, no veu factible el referèndum sense autorització i Duran Lleida constata que a la Unió Europea aquest projecte no té suport. Les rectificacions a aquestes apreciacions públiques són de les que es consideren d’ofici però no dilueixen la certesa que tant al Govern com a CDC i UDC s’està produint un debat intranquil i, potser, desassossegat, perquè qui més qui menys comparteix l’apreciació de Dion, que considera aquesta mena de consultes com “un trauma”.

Es produeix un factor agreujant a Catalunya que, d’una banda, augmenta internament la densitat de la reivindicació independentista i que, de l’altra, obtura els canals de comunicació tot just entreoberts entre la Generalitat i l’Estat. Em refereixo a la posada en marxa d’iniciatives l’operativitat de les quals és dubtosa però que resulten simbòliques, com ara la posada en marxa del Consell Assessor per a la Transició Nacional, integrat per catorze membres, alguns d’ampli i reconegut prestigi, i l’impuls a la llei d’Acció Exterior de Catalunya, que es proposa de crear un cos diplomàtic català. Aquestes decisions per construir les anomenades estructures d’Estat estan introduint en el procés català una acceleració incompatible amb polítiques precises i allunyades de les batzegades erràtiques. Perquè, com es compatibilitza aquest desafiament amb la interlocució amb el Govern central que ha de proporcionar recursos a la Generalitat?, i amb les converses discretes-secretes de Mas amb Rajoy i de diversos ministres d’aquest amb consellers d’aquell? Sembla que estem davant d’una clara síndrome d’esquizofrènia política: un aspecte de la política catalana s’homologa a les pautes de normalitat del model territorial constitucional i un altre, simultani i paral·lel, s’instal·la en una mena d’insubmissió constitucional permanent.

Però, provant d’esgotar l’anàlisi, cal referir-se al distanciament entre la cerimònia de confusió que protagonitza la classe dirigent i el criteri majoritari de l’opinió pública que –com a tot Espanya– s’ha abonat a l’antipolítica. Creure que les societats catalana i espanyola són immòbils davant les vicissituds d’aquest procés és ingenu. Des del 25-N fins avui no només ha plogut molt, sinó que els corrents subterranis en la ciutadania, sent com són de gran energia i intensitat, no ofereixen garantia ni a CiU, ni a ERC ni a cap partit o govern que l’statu quo immediatament postelectoral es continuï mantenint. Perquè a la crisi econòmica i institucional, cal afegir esdeveniments impactants en la dirigència sobiranista com els que perfilen presumptes conductes corruptes en líders estratègics per al procés. En un temps d’incerteses, els mandats electorals són canviants, especialment quan, com passa a Catalunya, el que s’està tractant de forjar és una col·lisió traumàtica en un panorama socioeconòmic ple de blaus per ofecs i desventures. Una de les claus que fa tan improbable l’aposta sobiranista és el temps històric triat, carregat, precisament, de traumatismes.