• 22 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • CARLES CASTRO Barcelona

Bundesrational


El model alemany que planteja el PSOE per al Senat el convertiria en una autèntica cambra de representació territorial, menys costosa i més eficient i representativa

SENAT ELEFANTÍAC Les províncies trien 208 escons i les autonomies, 58, a la Cambra espanyola RACIONALITAT ALEMANYA El Bundesrat té només 69 membres i els designen els governs dels länder

Les Corts franquistes es van suïcidar el 1976 en aprovar la llei de Reforma Política, però molts dels seus membres no tenien cap intenció de desaparèixer de les institucions representatives després dels primers comicis democràtics. Aquesta és una de les principals raons per les quals es va crear el Senat espanyol, amb l’objectiu encobert de recol·locar molts procuradors cessants. A aquest admirable motiu caldria afegir la intenció de neutralitzar –o almenys d’obstaculitzar– una eventual majoria de l’oposició al Congrés dels Diputats, malgrat que el model proporcional corregit que es va adoptar per elegir aquesta Cambra oferia un clar avantatge a la UCD d’Adolfo Suárez.

El resultat d’aquests càlculs va ser la creació d’una Cambra Alta que, encara que la Constitució defineix com un òrgan de representació territorial, es limitava bàsicament a la segona lectura de les lleis aprovades pel Congrés. I que, a més, triava el gruix dels seus membres a través de les províncies, malgrat que l’eix de la descentralització ha passat per les autonomies. Tot plegat, amb un agreujant: la fórmula d’elecció –un sistema majoritari de llistes obertes amb un nombre igual de senadors, quatre per província– accentuava les distorsions típiques dels models majoritaris. D’una banda, adjudicava tres escons al primer partit i un al segon, amb la qual cosa deixava sense representació la resta de forces polítiques; per una altra, premiava els quilòmetres quadrats molt per sobre de la població real.

Coma conseqüència d’aquest disseny, una regió amb poc més d’un milió i mig d’habitants el 1977 (Castella i Lleó) elegia més senadors (36) que altres territoris molt més poblats, com ara Madrid (amb gairebé cinc milions i només quatre senadors) o Andalusia (amb més de sis milions i 32 escons). I aquestes asimetries implicaven, a més, la sobrerepresentació dels territoris amb majories sociològiques de signe conservador. Així, Castella-la Manxa, amb un milió i mig d’habitants, elegia més senadors (20) que Catalunya, que n’escollia 16 malgrat comptar el 1977 amb una població de gairebé sis milions.

La incorporació dels senadors elegits pels parlaments autonòmics –en una xifra més proporcional a la població– va suavitzar aquestes distorsions, però a costa d’elevar els 208 seients provincials fins a 266. I tampoc no va evitar que la Cambra Alta continués més dominada pel debat ideològic que pel territorial.

El que planteja ara el PSOE és una Cambra similar al Bundesrat alemany, que és un òrgan legislatiu molt diferent dels que funcionen en altres estats federals, com el Senat dels EUA (que té cent escons). Per començar, els membres de la Cambra Alta alemanya no són elegits pels votants ni per les Cambres regionals, sinó que són designats directament pels governs de cada land o estat. De fet, només els presidents o els ministres dels estats federats (o els alcaldes de ciutats-estat, com Berlín) poden ser membres del Bundesrat.

En conseqüència, els components del Bundesrat no tenen llibertat de vot, atès que els representants de cada territori actuen com a tals i emeten els seus sufragis “en bloc”. No debades, el Bundesrat defensa els interessos dels länder davant el Govern federal o la Unió Europea. I té un dret de veto sobre aquelles matèries que afecten els “interessos dels estats federats” o sobre “el repartiment dels ingressos fiscals” entre el Govern federal i els 16 estats federats d’Alemanya.

I, encara que la representació de cada land es fixa en funció de la població respectiva, el nombre total de membres que integren el Bundesrat (69) és molt menor que els que formen el Senat espanyol. Concretament, els länder amb més de set milions d’habitants (des de Renània, amb 18, a Baden-Würtemberg, amb prop d’onze) disposen de sis seients a la Cambra, i els més petits, amb menys de tres milions d’habitants (des de Schleswig-Holstein a Bremen, que té poc més de mig milió), només en tenen tres.

Un altre signe de la implacable racionalitat alemanya.