Ara

Centralitat i radicalitat

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 22/04/2013 00:00

En un missatge adreçat a un sector molt concret del seu partit, Joan Herrera ha dit aquest cap de setmana, en l'assemblea d'ICV, que no té cap interès en "l'independentisme màgic que es pensa que amb la independència es resoldrà tot". Herrera té una part de raó: en els fòrums independentistes abunden els contes de la lletera que presenten la independència com una mena de fórmula magistral que ha de posar remei a tots els mals del país i de la societat catalana, des de la corrupció fins a l'atur, passant pel finançament, la sanitat i les xifres de fracàs escolar. Ara bé, no deixa de fer gràcia un discurs que refusa les fórmules màgiques i que acte seguit proclama que el que es necessita és "canviar-ho tot", així a Catalunya com a Europa, en el terreny econòmic, social i fiscal, sense més precisions. Tot és molt. Què es vol canviar, exactament? I com canviar-ho? I per què canviar-ho? I amb qui? Tot i que no sigui gens menyspreable, la representativitat d'ICV a hores d'ara no sembla que doni la força suficient per assolir un objectiu tan ambiciós i tan difús com "canviar-ho tot", que ja no és màgia, sinó nigromància. Això, sense deixar de banda l'evidència que la idea del canvi pel canvi ja fa temps que cotitza a la baixa. La ciutadania n'ha entomat molts, de canvis, en els darrers anys, i la majoria han anat cap a pitjor o cap a molt pitjor.

Herrera també va afirmar que el discurs ecosocialista, que ell representa i lidera, actualment "ocupa la centralitat del país sense perdre radicalitat". La centralitat és un valor lògicament cobejat per totes les forces polítiques, però és obvi que de moment, a Catalunya, agradi o no agradi, la centralitat política l'ocupa CiU, i encara més la Convergència de Mas que no la Unió de Duran. Una altra cosa és que el desgast de CiU, a còpia de retallades, dissensos interns i casos de corrupció, li pugui acabar fent perdre una part d'aquesta centralitat en favor d'alguna altra força política. Però aleshores, la beneficiària d'aquest desgast, com va quedar clar en les últimes eleccions, no és ICV, sinó ERC.

I és que dins l'independentisme no tan sols hi ha pensament màgic i romanticisme de via estreta, sinó que també hi ha intel·ligència, i Oriol Junqueras, de moment, personifica molt bé aquesta intel·ligència sobiranista. Va a favor seu, justament, el discurs de la radicalitat, que en aquests moments sembla molt més disputat (la CUP, la mateixa ICV, el nou projecte de Forcades i Oliveres) que no pas el de la centralitat. A força de radicalitzar la seva actitud, les noves (i no tan noves) esquerres l'hi estan posant molt fàcil a ERC per ocupar, ells sí, una bona porció del pastís de la centralitat. Un pastís que, naturalment, comporta algun preu: no s'ocupa la centralitat, ni una part, sense entrar en relació amb els lobis de poder. I aquesta relació comporta (no necessàriament, però sí molt possiblement) un grau més o menys alt de corrupció. El peix es mossega la cua, i qui té la cua de palla aviat s'encén.