• 23 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • SENSE PERMÍS M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

Rumb d’escapada


Mig any després de la manifestació de l’Onze de Setembre i les eleccions catalanes, els principals partits mostren símptomes de reacció. CiU baixa del núvol al qual va pujar per efecte de la Diada i, sense renunciar a les seves metes, s’adapta als ritmes que imposa la gestió d’una realitat molt complexa. I el PP, amb timidesa, intenta apartar l’actitud de menyspreu i prepotència cap al Govern de Catalunya que va adoptar en comprovar la debilitat en què les urnes havien deixat CiU. Els populars ja admeten que el dèficit pot ser asimètric, una cosa que abans era anatema i motiu de lapidació verbal al partit. El PSOE, finalment, s’afanya a dissenyar una reforma constitucional i treure’s de sobre els complexes que l’han portat a anar a remolc del PP en matèria territorial.

DANI DUCH / ARXIUMariano Rajoy i Artur Mas

Tots, tanmateix, estan topant amb problemes interns. En el cas de CiU, van aflorar primer entre els dos partits de la federació i després al si de Convergència. En el seu viratge, el partit ha deixat enrere alguns nacionalistes, sobretot sèniors, que no estan per la independència. Però la major part dels qui ara porten les regnes no discrepen en l’objectiu final, i molt menys en la celebració de la consulta, sinó més aviat en els ritmes. Sembla que el president Mas ha passat de considerar que la consulta només podia celebrar-se per guanyar-la a valorar que l’important és fer-la, només per crear el precedent. O sigui, passar a la història com el primer president que ho va intentar. En aquest cas, bé es pot deixar per al final de la legislatura. A Convergència es calcula que si Rajoy perdés la majoria absoluta el 2015, CiU podria donar-li suport a canvi d’una consulta legal en la qual es preguntaria per un canvi constitucional per incloure el dret a decidir a la Carta Magna, matèria que entraria així dins de les competències del Parlament de Catalunya.

Els moviments al PP tampoc no són fàcils. És un dinosaure en matèria territorial. Els populars catalans pressionen a Madrid perquè el finançament autonòmic suposi una millora substancial per a Catalunya i somien firmar el millor sistema pactat fins ara. Tenen el suport del PP valencià. Rajoy obrirà una mica la mà, però molt poc. Una cosa és millorar el finançament i una altra un pacte fiscal bilateral, que no figura en els seus plans.

El PSOE s’ha capficat a elaborar una proposta de canvi constitucional. El PSC s’enorgulleix d’haver forçat aquest debat i intenta influir, però els andalusos exerceixen una gran pressió. També els extremenys, que fan valer les seves possibilitats de recuperar la Junta. Si s’hi afegeixen les batalletes per les primàries, la discussió interna està farcida d’espines.

És impossible predir com confluiran aquests moviments, si del rumb de col·lisió que va predir Mas passarem al rumb d’escapada o navegarem al paire. D’això, en dependrà l’evolució de l’independentisme, no dels partits catalans, sinó de la societat. No és poc el que s’hi juguen els uns i els altres.