• 23 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • David González

Ni herois ni màrtirs


Europa ha conegut en els últims tres segles dues guerres dels trenta anys. La del XVII va consolidar un nou artefacte polític, l’Estat sobirà. La segona, entre el 1914 i el 1945, va suposar l’apoteosi i liquidació de la criatura enmig de la immolació d’Europa com a civilització. El 1945, el model d’Estat derrotat a Alemanya, però també a França i a Anglaterra, va donar pas a un tipus d’Estat franquiciat pels EUA i la URSS i, amb el temps, per les corporacions del capitalisme global. Així i tot, Europa va servar la ficció de la sobirania inventant-se una confederació d’estats-franquícia, aquesta UE que ara trontolla. Aquí és on som i qualsevol anàlisi de la situació –com ara, la de Catalunya– s’haurà de remetre a un marc en què el que es porta és, més aviat, l’Estat més o menys impropi. Fins i tot, per als que el maneguen.

El marc UE ha rebut amb indiferència operativa i, això sí, interès mediàtic el “malestar català” explicitat massivament a les manifestacions contra la sentència de l’Estatut del 2010 i per l’Estat propi l’Onze de Setembre del 2011. En aquest marc, el Govern espanyol ha basculat entre la confrontació mediàtico-judicial pura i dura i esperar que amaini. Què s’ha de fer? A diferència del coronel de García Márquez, els catalans tenen la bústia plena. Tothom els aconsella però ningú no els pregunta (ni, sovint, tampoc els escolta). No és victimisme: és la realitat real. La circumstància quotidiana del president Artur Mas, per exemple. Entre el pas

d’histoires, messieurs de les Europes i la pastanaga que ensenya Espanya sense amagar el bastó, Mas –diuen– ha interioritzat això tan nostrat que no pot passar a la història com un “traïdor”. “Que la prudència no ens faci traïdors”, dispara el foc amic, inflat de passió –i pulsió– vintage.

A Catalunya hi ha qui creu que, amb consulta o sense, demà serà independència sí o sí i, si no, també. I també qui pensa que això no pot ser i, a més, serà impossible. És una política molt del segle XX. Aquesta política que feien quatre, entestats a ajustar el ritme de la realitat a les hores d’un suposat i inexorable rellotge de la història. Oblidant que és la història mateixa la que, sense distingir entre bons i dolents, es carrega qui pretén marcar-li les hores. Potser per això aquest país no l’han salvat mai ni els herois ni els màrtirs.