Ara

La sorprenent autoflagel·lació catalana

NICOLA PADOVAN 

| Actualitzada el 23/04/2013 00:00

Confesso que hi ha una cosa que em meravella dels catalans. Ho vaig percebre en arribar a Catalunya i continua sorprenent-me. Al principi em feia ràbia, és veritat, però ara m'ho miro des d'una altra perspectiva i fins i tot em fa una certa gràcia. És cert: no hi ha cap poble com v(n)osaltres. Ni a Europa, ni a l'Àsia, ni a l'Àfrica, ni a Amèrica.

La qüestió que em treu de polleguera és la incommensurable, multiforme, extravagant capacitat d'autoflagel·lació present en la societat catalana. D'exemples n'hi ha molts, només cal escoltar les tertúlies d'aquests dies, en què s'aboquen quilos i quilos de sal (i no només sal) sobre les ferides de la terra que tant estimem.

El que és peculiar és que quan parlo d'autocrítica o d'autoflagel·lació no em refereixo al fet de criticar coses que, efectivament, poden ser jutjades com a deficitàries o millorables, com per exemple la neteja de la ciutat de Barcelona o la falta d'unitat en molts assumptes cabdals. Parlo de la crítica a persones i institucions que ho estan fent molt bé i amb les quals qualsevol país estaria orgullós de poder comptar en el seu patrimoni nacional. Les víctimes poden ser de tot tipus: TV3, Guardiola, la Marató, la ciutat de Barcelona, el Barça, el nou Mercat del Born, Lluís Llach, Toni Soler; gent que ho han fet i ho fan francament molt bé.

I el millor: els que critiquen i els criticats se situen en el mateix bàndol! No parlem d'atacs provinents d'una persona d'una marcada ideologia contrària, que es poden considerar com a normals i acceptables en totes les societats del món. En aquest cas la diana i la fletxa, l'espasa i l'escut, en teoria lluiten pels mateixos valors!

I aleshores, què passa? Quina n'és, doncs, la raó? Què hi ha darrere aquest misteri? Hi he reflexionat molt i he arribat a una modesta conclusió, que pot explicar part del fenomen. Probablement, a molts els incomoda un aspecte que s'ha fet hegemònic en el catalanisme i que no es pot definir amb una sola paraula: aquell catalanisme obert, solar, bo, sempre correcte, una mica ensucrat, de publicitat d'Estrella, net, impol·lut. Una edat d'or present, passada, futura, que es presenta cada dia amb un somriure incansable i que, efectivament, pot fer ràbia a alguns. Els humans som estranys i a vegades la facilitat de la bellesa ens molesta. La vida està feta de patiment i se sospita de tot el que no en tingui una mica: no agrada o no és de fiar. Alguns necessiten, en la meva opinió, una mica de foscor, de misteri, de gravetat. Passar d'una eterna primavera de Vivaldi a escoltar una mica de Wagner (sense dormir, sisplau) per fer que aquesta dolçor catalana no sembli irreal.

Tinguem en compte (està passant) que aquest fenomen d'autoflagel·lació pot arribar a contagiar el sentiment independentista i tenir repercussions en el resultat de la consulta que farem d'aquí... (poseu vosaltres la data, les opcions són infinites). Si els catalans autoflagel·ladors (quina imatge més medieval) perceben el procés d'autodeterminació com una espècie de terra promesa on ens despertarem envoltats de gegants i castells, tots contents, amb una espelma a la mà, malament rai.

Benvingudes, doncs, les maratons de 17,14 hores, benvinguda també la rotllana gegant que encerclarà Catalunya el pròxim Onze de Setembre proposada per l'Assemblea, benvingudes les estelades d'espelmes (ploro sempre que en veig), però atenció de no provocar més autoflagel·lació. Des d'aquesta òptica, per exemple, espero que el nou Museu del Born i les commemoracions del tricentenari del 1714 siguin no només una celebració festiva sinó una seriosa reconstrucció històrica en què es respiri la gravetat d'aquell moment que va condemnar Catalunya a la recerca d'un equilibri que fins ara no ha estat capaç de trobar.

No tot ha de ser perfecte, alegre i feliç! No cal prometre una bellesa incorrupta, no tenim per què amagar les dificultats, els dolors, la lletjor, la imperfecció. Catalunya és el resultat de derrotes (moltes) i victòries (el futbol no compta) i si resisteix és per la voluntat d'un poble que ha pogut ser més fort que tots els errors perpetrats en el transcurs d'una història molt i molt complicada. Traguem força dels nostre defectes. No els amaguem!