• 23 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan igarcia@lavanguardia.es

Molt més de ‘50 ombres’


El Govern de Mas no és ‘Una família exemplar’, ni CIU i ERC perfectes hostes de ‘La casa del silenci’

Cinc mesos després de les eleccions catalanes, es pot donar per certificat el final del Temps d’innocència. Artur Mas és L’home que volia arribar lluny amb uns Plans de futur que havien de portar Catalunya cap a una consulta alhora que es posaven en marxa des de la Generalitat estructures pròpies d’un Estat. Però els resultats electorals i les primeres incidències de la legislatura evidencien que el futur de l’aposta per la transició nacional no pot recaure En una sola persona si el que es pretén és avançar i no simplement que el president de la Generalitat esdevingui Victus com a conseqüència de les Indecències perpetrades en L’art de la defensa d’interessos particulars de poders fàctics de l’Estat.

La Incerta glòria del procés endegat per CiU depèn, per exemple, de l’actuació de tots els membres del Govern. Els consellers, amb sobtada incontinència declarativa, lluny de representar la relació d’Una família exemplar, en un tres i no res poden fer arrelar la imatge d’Els desorientats, i l’execució del full de ruta governamental pot semblar Perduda o fins i tot sotmesa a un estrany Joc de pistes orquestrat per una Societat negra. CiU, però també els seus socis d’Esquerra, han demostrat que no són els perfectes hostes de La casa del silenci i amb les últimes intervencions públiques sobre com i quan s’ha de celebrar la consulta han aconseguit que fins i tot el català més convençut esdevingui L’home desconcertat perfecte.

També depèn de la salut de les finances de la Generalitat, instal·lades un exercici més –passi el que passi amb el límit de dèficit per al 2013– entre El carrer de l’embut dels interessos i les factures pendents i El carrer dels oblidats del dèficit fiscal crònic. La persistència de la crisi obliga a Canvis en l’estratègia encetada pel primer govern d’Artur Mas el 2010. L’estratègia de polítiques d’austeritat sense alternatives de creixement ha passat definitivament a la història malgrat que s’ha convertit en El parèntesi més llarg, massa, de destrucció per a l’economia catalana i que ha deixat Sense alè el sector productiu, que, tot i això, fuig de convertir-se en El fracassat següent dins l’Euromalson. Saben que El que mou el món ara mateix és mirar a l’exterior a la recerca de L’endemà.

Després del terratrèmol de sentències contra l’Estatut, manifestacions multitudinàries i diades històriques, a la federació nacionalista encara cal saber si algú llegeix correctament les Brúixoles que busquen somriures perduts amb el resultat de les urnes de fa cinc mesos. És l’evidència que la política catalana no és cosa de Héroes, aventureros y cobardes i no hi ha Un final perfecte a la cantonada. Com llibres per Sant Jordi, hi ha molt més de 50 ombres sobre el futur.