Ara

La inútil unitat dels catalans

VICENÇ VILLATORO 

| Actualitzada el 24/04/2013 00:00

És força habitual dir que alguns dels principals problemes polítics que pateix secularment Catalunya neixen de la incapacitat dels catalans d'actuar d'una manera unitària. Em sembla cert. Però hi afegiria un matís. A Catalunya, en aparença, la unitat política té un gran predicament i gairebé tothom la lloa i fins i tot l'exigeix. Però no sé si el que entenem els catalans per unitat política és gaire encertat o gaire operatiu. Sovint les suposades crides a la unitat es fan a partir d'un concepte d'unitat trampós o com a mínim poc pràctic.

Per exemple, molt sovint quan es demana unitat política el que s'està demanant de fet és uniformitat i més precisament que tots pensin com jo. I això no és bo per a un país. Un país exigeix diferències polítiques, perquè hi ha punts de vista i interessos diferents. La unitat política no ha de ser la negació de la pluralitat o de la diversitat, sinó una cosa que es construeix des d'aquesta diversitat. En altres ocasions, la crida a la unitat és la reclamació d'una mena de dret de la minoria a vetar les propostes de la majoria. Perquè hi sigui tothom es tracta sovint d'aigualir els projectes, d'estovar-los. La crida a la unitat esdevé llavors una crida a l'ensopiment i a la immobilitat: com que no farem res fins que hi siguem tots i mai no hi som tots, doncs no fem res.

Em fa l'efecte que quan parlem d'unitat política els catalans tenim més tendència a la unitat retòrica, a la proclamació unitària de grans objectius i principis, que no pas a la unitat d'acció, a fer coses junts, tots junts, encara que siguin molt concretes i a termini. M'explico a través d'una comparació. Imaginem que un grup de gent de Terrassa es troba per organitzar un viatge, i el volen unitari. Hi ha dues maneres d'imaginar-lo. Una és que tots ens posem d'acord i diguem: anirem a Barcelona. I a partir d'aquí cadascú pensi en el seu propi camí, horari i mitjà de transport. Figura que tots ens trobarem a Barcelona. Però cadascú hi va per la seva banda, sense compartir res. L'altra manera de pensar un viatge unitari seria que aquesta mateix gent digués: anem a agafar tots junts el tren de les deu que va en direcció a Barcelona. Pot ser que uns vulguin arribar a Barcelona, uns es quedin a Sant Cugat i fins i tot que alguns no passin de Rubí. Però si tots estem d'acord en l'hora i en la direcció, podem fer junts el tros de trajecte que compartim, amb els beneficis que comporta. Ja ens separarem quan calgui, no abans.

No cal dir que la manera catalana d'entendre i d'exercir la unitat és més la primera que no pas la segona. Ens posem d'acord tots, uns quants o molts en on volem anar. Però no estem disposats a fer ni un tros del trajecte junts. Practiquem la unitat de principis, de vegades. Rarament la unitat d'acció. I quan algú la proposa o la practica, li cauen al damunt tota mena d'acusacions: que és ambigu, que amaga l'ou, que és tebi... El pujolisme va ser un intent, dins del catalanisme, de fer pujar en un mateix tren a gent que hauria baixat en parades diferents, però estava d'acord en la direcció que s'havia de prendre. I el tren es va moure. Ara el procés cap al dret a decidir pot fer-se pel mètode contrari: que tots el proclamem amb un èmfasi unitari impressionant, però que no estiguem disposats a fer ni un trosset del camí els uns al costat dels altres.

Aquesta dificultat per a la unitat d'acció fa que a casa nostra siguin tan fràgils els governs de coalició o els pactes de govern. Perquè es fan en nom de grans principis -l'esquerra, la nació, el dret a decidir- més que no pas amb voluntat de compartir un tros del camí. A Europa, sovint els partits fan coalicions per necessitats aritmètiques. No les legitimen per apel·lacions a la unitat de principis ideològics. Al contrari: subratllen que a llarg termini els objectius i els projectes són diferents. I que quan s'acabi el temps del pacte, cadascú anirà a la seva. Però mentre aquest punt no arriba, actuen amb unitat. Nosaltres som capaços de dir coses junts. Fins i tot de cantar coses junts. Però poc capaços de fer coses junts, tot i saber-nos diferents. Aquí cadascú té el seu camí, el seu horari i la seva ruta. Unitat de paraules, més que d'acció. I en política, aquesta unitat nostra pot ser emocionant. Però no és gaire útil.