• 24 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras
  • F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB

Per un Senat federal

El PSOE prepara una reforma del model territorial d’Estat i aquesta setmana s’ha filtrat a la premsa la seva proposta de modificació del Senat. Va aquesta reforma del Senat en la bona direcció? Al meu parer, sí.

Els senats, és a dir, el que abans s’anomenava segones cambres o cambres altes, fa molts anys que no tenen gaire sentit, ja que solen exercir funcions perfectament prescindibles. Recordem que en temps passats la funció principal d’aquestes cambres era frenar la democràcia, és a dir, el govern del poble, d’acord amb els interessos de les classes socialment i econòmicament dominants.

En efecte, els membres de les anomenades assemblees, o cambres baixes, eren elegits per sufragi, i les forces tradicionals, les oligarquies que fins aleshores governaven, normalment encapçalades pel rei, temien les lleis que poguessin aprovar aquests representants populars, en especial si el sufragi era universal, si tots els ciutadans gaudien del dret al vot. Els senats, doncs, eren aleshores cambres aristocràtiques o representatives d’aquestes oligarquies, l’objectiu de les quals consistia a frenar les aspiracions populars en aprovar-se les lleis per acord de les dues cambres més la sanció real. Parlem del segle XIX i principis del segle XX.

Una vegada els estats es van democratitzar plenament, una vegada els reis no van tenir funcions en la designació i el control dels governs, una vegada el poder legislatiu fos monopoli d’aquestes cambres baixes, els senats no tenien ja raó de ser. La voluntat del poble només podia ser una i, per tant, una de les dues cambres sobrava: del bicameralisme calia passar al monocameralisme. Així ho va considerar la nostra Constitució republicana del 1931, que va establir –com la de Cadis– una sola cambra. Així ho van considerar també alguns països nòrdics que van suprimir els senats en jutjar que eren òrgans superflus. Parlem ja de l’Europa d’entreguerres i, sobretot, de la posterior a la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, en certs països els senats es van mantenir i se’ls va assignar la funció de fer una segona lectura del que aprovaven les cambres baixes, al·legant que així es permetia un temps de reflexió, d’esgotar consensos, de millorar tècnicament els textos legals. George Washington, un home conservador, va dir al seu dia que el cafè se serveix calent i es pren així que es va refredant. Alguns van pensar en ple segle XX que aquesta funció dels senats podia continuar: unes cambres de refredament, de temperar els ànims, de deixar de banda les passions. Cambres de reflexió.

Altres, en canvi, van sostenir que les segones cambres únicament eren útils en els estats federals, com a cambres de representació dels membres que les constituïen, es diguessin estats, províncies, cantons, länder, regions o, en el nostre cas, comunitats autònomes.

La conclusió era que en els estats centralitzats els senats només tenien la discutible funció de refredament i que en els senats federals tenien la funció necessària de participar en la voluntat de la federació.

Així estaven les coses quan els estats federals van patir una profunda transformació en canviar i augmentar les funcions de l’Estat. De l’Estat liberal, dotat d’una administració senzilla i reduïda, es passava a l’Estat social, amb una administració àmplia i complexa per fer front amb eficàcia a les competències derivades dels nous drets socials en sanitat, educació, protecció social i regulació econòmica. L’Estat va augmentar desmesuradament. Això va fer que el federalisme canviés també: l’autonomia dels estats membres ja no consistia a gaudir d’unes competències exclusives en les quals no podia immiscir-se la federació, que al seu torn tenia les seves, sinó que sorgia un altre element fonamental perquè el conjunt funcionés adequadament: la necessitat de relacionar –mitjançant la col·laboració, la cooperació i la coordinació– els estats membres entre si i tots ells amb la federació.

En definitiva, l’element sobre el qual gravitava un Estat federal ja no era només l’autonomia de les parts, fossin els estats o la federació, sinó la seva relació mútua, assentada sobre el principi de lleialtat recíproca, ja que calia donar primacia als interessos comuns. A l’autonomia que fins aleshores definia el federalisme se li van afegir, doncs, les relacions intergovernamentals, imprescindibles perquè l’Estat en el seu conjunt assolís la màxima eficiència. En aquest nou federalisme, derivat de l’Estat social, podia ser útil una cambra com el Senat? Sens dubte. Però no per representar els ciutadans dels diferents territoris o per representar els seus parlaments, sinó perquè col·laboressin, cooperessin i es coordinessin els governs dels estats membres tant en les funcions legislatives com executives.

Hi ha diversos tipus de senats en els estats federals, però només un respon a aquestes característiques: l’alemany. El fet que el PSOE el prengui com a model, pel que sembla, significa que la seva proposta de reforma territorial va en la bona direcció.