• 24 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La polèmica


El cartell d’un partit violent d’extrema dreta il·lustrava l’enèsim article contra la immersió lingüística

No crec que sigui cap sorpresa afirmar que el director de La Razón, Paco Marhuenda, i qui escriu aquesta columna som als antípodes ideològics. I tampoc no ho és saber que això implica xocs dialèctics frontals en els debats en què ens trobem. De fet, no crec que exageri si afirmo que les nostres abrandades topades al Tallat party dels dilluns a Can Basté a RAC1 són ja un petit clàssic. Però hi ha un abisme entre debatre sobre idees des de mirades molt distants, i trepitjar les línies vermelles.

Això és el que va passar, des del meu punt de vista, dilluns passat i que va derivar en un cop de porta amb fugida de Marhuenda. El seu enuig va ser equivalent a la meva indignació prèvia, que va provocar la meva pregunta frontal i antipàtica. I encara que no la vaig formular així, es podria replantejar en aquests termes: tot s’hi val, al pim-pam-pum contra Catalunya? La qüestió venia a tomb de l’enèsim article contra la immersió lingüística publicat al seu diari, amb un contingut que és ben imaginable. Però forma part de la pluralitat, la llibertat informativa i el principi fonamental de la llibertat d’expressió que cadascú vegi el món amb les seves ulleres, i si bé podria esbossar desenes d’articles rebatent els seus postulats, aquest no és el cas.

El cas és quan es trenquen les regles de joc, quan els debats se situen més enllà de les fronteres permissibles i entrem en terrenys obscurs i pantanosos. Com és el fet d’haver il·lustrat l’article en qüestió amb un cartell d’un violent partit d’extrema dreta, que ha arribat a fer homenatges al nazi Rudolf Hess, i a les llistes electorals del qual han presentat l’assassí sentenciat del jove de Burjassot Guillem Agulló. Per cert, i com una macabra coincidència (casual?), l’article de La Razón va sortir en els mateixos dies en què es complia l’aniversari de l’assassinat de Guillem. I encara hi ha més: no era la primera vegada que s’usava el cartell amb tots els seus atributs, i amb l’únic detall de tapar, amb un ditet, el nom del partit. Perdonin, però això no és llibertat d’informació ni d’expressió. Això és cremar tota possibilitat de debat, enfonsar les naus i llançar torpedes indecents. Repeteixo la pregunta, tot s’hi val contra Catalunya? Doncs no, tot no val, i el que mai no valdrà és jugar amb els feixistes, utilitzar-los com a foc creuat i banalitzar la maldat que representen. I si un diari juga amb això, el mínim que pot fer el seu director és demanar disculpes, assegurar que mai no tornarà a passar i avançar per altres camins. Però no ha estat el cas i, lluny d’excusar-se, Marhuenda va optar per fer-se la víctima i fugir, com si els culpables fóssim els que demanàvem explicacions. Ja n’hi ha prou, ja n’hi ha prou del tot s’hi val contra els nostres drets!

Perquè pot ser que tinguem el fetge molt blindat de tants atacs, però ni tan sols el nostre estómac d’elefant està disposat a digerir tots els verins.