Ara

Líders versus gestors

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 25/04/2013 00:00

Hi va haver un temps que els governants forjaven realitats, o, si més no, feien el que podien per intentar-ho. A Catalunya, segurament els últims representants d'aquesta estirp de transformadors van ser Jordi Pujol i Pasqual Maragall: cadascun a la seva manera, no es resignaven amb la realitat existent i van fer servir el poder que els havien donat els ciutadans per modificar-la, amb més o menys èxit. El mateix es pot dir a Espanya: Felipe González i José María Aznar també van fer tot el que van saber per deixar la realitat de manera diferent de com l'havien trobada. Cadascun al seu estil, no cal dir-ho. Però, amb més o menys fortuna, ho van intentar.

Després va venir l'era dels gestors. A Espanya, Zapatero (que intentava donar una pàtina progressista al seu mandat, però que va fracassar en tot el que es va proposar) i Mariano Rajoy, que ostenta el rècord de rebentar amb més rapidesa el propi programa electoral, se suposa que en benefici del bé comú. A Catalunya, els gestors han estat José Montilla (que encara passa tardes al Senat preguntant-se com es concilia la sentència del TC sobre l'Estatut amb la legalitat vigent) i, ara, Artur Mas. Artur Mas, un simple gestor? Havíem quedat que era un líder, i així mateix ho vam arribar a escriure, en les dates posteriors al passat 11-S, en aquesta mateixa columna. Però, ai las, els dies passen, i els judicis precipitats afloren. La contradicció entre lideratge i gestoria és òbvia, de manera que només ens queda provar de conciliar les dues facetes: Mas és un gestor amb vocació de líder, o bé un líder amb ànima de gestor. Té la pretensió de modificar la realitat (mitjançant la proclamació de l'estat propi de Catalunya), però sense renunciar a harmonitzar aquesta mateixa realitat ( harmonitzar : un verb profusament declinat en temps de la Loapa), a través d'una llarga i complicada negociació amb el govern de Mariano Rajoy (que és un executiu de gestors presidit per un gestor: tots plegats una mica fatxes, però els gestors ja tenen aquesta fama immerescuda de fatxes).Així doncs, el debat (el conflicte) entre Catalunya i Espanya es troba en aquests moments en mans de gestors que es fan passar per líders, i de líders que es comporten com a gestors (ara no em facin dir quin paper correspon a cadascun). Després hi ha líders que podem anomenar espuris, com Pere Navarro, que no té inconvenient ni vergonya a proclamar-se líder des de la tribuna del Parlament (sense que ningú li doni crèdit), o com Oriol Junqueras, que no fa res més que repetir que a ell li és igual una cosa o l'altra per al seu partit, perquè només treballa per al bé de Catalunya (però que cada dia sembla més líder, i, per tant, menys desinteressat). Una equació complicada, la que mira d'igualar els líders amb els gestors, però aquesta és la incògnita que, ara com ara, ens pertoca d'aïllar. Per igualar el resultat a zero, hauríem de trobar líders que fossin capaços de gestionar, o gestors que fossin capaços de liderar. ¿Algú coneix aquesta persona?