2013 0428. A Europa l’amoïna Catalunya

  • 28 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

A Europa l’amoïna Catalunya


No es monetitza el sentiment independentista, es gestiona des de la intel·ligència política

Sense que serveixi de precedent, les versions de la Generalitat i del Govern central són coincidents: el procés sobiranista català suscita la preocupació de l’autoritats europees. Així ho ha reconegut el president Mas i així ho reconeixen fonts governamentals que detallen que des de Berlín i Brussel·les se’ls hi ha sol·licitat informació. És lògic: Catalunya és una regió europea localitzada en una zona estratègica de la Mediterrània, frontissa entre dos estats vertebrals de la Unió –Espanya i França–, amb una densitat demogràfica notable, una aportació al PIB espanyol de gairebé el 19% i un patrimoni cultural de llarga tradició i molt ferma penetració al país veí. Catalunya forma part d’Espanya des de fa segles –es fixi on es fixi històricament el començament d’aquesta unitat territorial– i en l’imaginari europeu la fitxa espanyola inclou Catalunya de manera natural. En definitiva: no hi ha representació versemblant d’un “nou Estat” a la Unió Europea i per això, com ha subratllat Duran Lleida, el procés independentista no té “padrins” internacionals.

ANNA PARINI

Encara que, en tot cas, els dirigents europeus verbalitzen que el procés que es viu al Principat és “un assumpte intern”, el cert és que es percep amb més proximitat que el que planteja Escòcia. En primer lloc, perquè Escòcia forma part del Regne Unit que –a més d’assentar-se geogràficament en dues illes– no pertany a l’eurozona. I perquè tant a Brussel·les com a Berlín –i sens dubte a Madrid– les apostes són rotundes sobre el resultat del referèndum escocès del 18 de setembre del 2014: l’SNP perdrà l’envit i remetrà la secessió a l’àmbit aspiracional del nacionalisme escocès. En el mateix en què ara s’inclouen l’independentisme basc o el quebequès. A Catalunya, a Euskadi, a Escòcia o al Quebec, la secessió mobilitza molt però no prou com ha demostrat en aquest diari, amb criteris sempre solvents, Carles Castro el passat 7 d’abril, pel que fa a Catalunya. El suport a la independència estaria proper al 50% però no l’assoliria. Altres fórmules de relació amb l’Estat –el pacte fiscal, per exemple, reivindicat de nou aquesta setmana per Gay de Montellà a Madrid– sí que concitarien majories aclaparadores, per damunt del 70%.

Tenia raó un altre col·lega, Jordi Barbeta, quan diumenge passat escrivia en aquestes pàgines que el “procés català serà llarg i irreversible, però que si s’accelera, es trencarà la majoria i si encalla, esclatarà”. Perspicaç observació que em permeto complementar amb una reflexió addicional a les del seu article (“Abans que res, molta calma”): malgrat que la reivindicació escocesa data del 1934 i que el Quebec va celebrar el seu primer referèndum el 1980, avui dia ni Escòcia no es perfila com independent ni sembla que al Quebec hi hagi energia majoritària per plantejar una nova consulta independentista. Al nostre món mestís, globalitzat i interdependent l’aspiració secessionista –en latència en societats amb forta autopercepció com la catalana– només emergeix quan les contradiccions en la convivència amb l’Estat s’exasperen com està passant a Catalunya.

Cristóbal Montoro encerta només a mitges quan afirma que “la sortida de la crisi desactivarà l’independentisme” ( Expansió de 4 de març passat), perquè encara que el secessionisme quedi reconduït pel pragmatisme i per la insuficiència de suports cívics, econòmics i internacionals, la seva etiologia no és d’ordre només ni principalment material sinó de naturalesa mistificada: idioma, història, cultura, institucions i idiosincràsia. I aquest sentiment no es monetitza sinó que es gestiona des de la intel·ligència política.

De manera que la convivència en una unitat normalitzada implica dues fases en el nostre aquí i ara: atorgar suficiència financera a l’autogovern i tractar els factors d’identitat amb modes i maneres d’alta sensibilitat. A canvi, és exigible la lleialtat al projecte comú i als compromisos recíprocs.

La preocupació europea sobre Catalunya i el seu procés sobiranista no se circumscriu només al problema segregacionista com a tal, sinó al repte integral que planteja a l’Estat, a la Unió i a la mateixa Catalunya. Ningú, doncs, no s’hauria d’enganyar: aquest assumpte serà, abans o després, reconduït a dimensions que aquestes tres instàncies puguin absorbir sense trencament. I el més probable és que sigui la mateixa energia sobiranista la que hagi de localitzar la seva reformulació en un temps en què la resta d’Espanya busca, no només la seva identitat nacional, sinó també la moral.

Comments