• 10 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

Una conjuntura que demana intel·ligència


EL Tribunal Constitucional ha suspès de manera cautelar la resolució del Parlament de Catalunya del 23 de gener del 2013, en què la Cambra afirmava que el poble de Catalunya és subjecte de sobirania política. La suspensió obeeix a l’admissió a tràmit d’un recurs presentat pel Govern central, recurs que va ser precedit de certa deliberació en l’esfera de l’Executiu espanyol, atès que no hi havia unanimitat total sobre l’oportunitat de la impugnació. Davant una visió estrictament política i partidària de no obrir cap altre front de col·lisió amb l’actual majoria parlamentària catalana, es va imposar l’actitud preventiva i més reglamentista, del grat de l’Advocacia de l’Estat. L’admissió a tràmit del recurs tampoc no s’ha produït per unanimitat a l’Alt Tribunal: vuit vots contra quatre. És una suspensió cautelar i la decisió definitiva encara trigarà a arribar. No és una sentència, però tampoc no és una mera suspensió tècnica. Una decisió que, en tot cas, ha de ser respectada, encara que hi hagi raons per discrepar-ne.

Plou sobre mullat. Seria un error infravalorar avui l’impacte d’aquesta decisió en l’opinió pública catalana. I també seria un error no tenir en compte l’aplaudiment que la decisió del TC segurament ha suscitat en amplis sectors de l’opinió pública espanyola. Els últims sondejos del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) indiquen amb molta claredat que a Espanya –com a conseqüència de la crisi econòmica, entre altres factors– s’està produint una bifurcació significativa i accentuada entre els corrents d’opinió favorables a una recentralització de l’Estat i els corrents partidaris de més autonomia, sota el signe de la sobirania i del “dret a decidir”. El corrent recentralitzador ja supera el 50% a l’Espanya interior (Madrid i les dues Castelles), mentre que l’accentuació autonomista-sobiranista guanya intensitat a Catalunya i manté altes cotes al País Basc i Navarra. Aquesta fotografia ens parla de l’Espanya dels anys que vénen i obliga a la reflexió. La planta del denominat cafè per a tothom s’ha assecat i emergeix una nova realitat. I a aquesta nova realitat cal donar-hi una resposta intel·ligent. Pel bé de tothom.

Convé, tanmateix, atenir-se als fets. Sempre cal respectar els fets. El ple del Parlament de Catalunya ha emès una resolució de més solidesa i amplitud que la que ara està suspesa. El 13 de març passat, la cambra legislativa catalana va aprovar, amb 104 vots afirmatius de 135 de possibles, una resolució a favor del dret a decidir en un marc pactista amb l’Estat espanyol que deia: “El Parlament insta el Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat per fer possible la celebració d’una consulta als ciutadans de Catalunya per decidir sobre el seu futur”. Només hi va haver 27 vots en contra d’aquesta declaració. Un resultat que reflecteix una gran majoria, de diputats i de forces polítiques catalanes.

És la primera vegada que el Tribunal Constitucional suspèn la declaració política d’una assemblea legislativa. La resolució ha sabut greu en amplis sectors de Catalunya, fins i tot en aquells no explícitament sobiranistes, pels evidents ressons del 2010 (la sentència sobre l’Estatut). El Constitucional s’està convertint en el marc principal de les tensions polítiques derivades de la bifurcació a què abans fèiem referència. I això no és bo de cap de les maneres. Hi ha assumptes que han d’estar tot el temps que calgui en el camp de la política. La judicialització sistemàtica de les tensions no és el camí adequat. El Tribunal Constitucional no ha de ser la quarta cambra de la democràcia espanyola.

Torna a ser hora de la política, de la intel·ligència i de la voluntat constructiva. Els ponts de diàleg –que n’hi ha i són transitats– han de continuar oberts; la societat ha de ser escoltada, i la serenitat ha de prevaler. Cal desencallar els pressupostos de la Generalitat del 2013 i Catalunya s’ha de situar al capdavant d’una possible millora de l’economia, que es pot produir en els pròxims mesos. Aquesta millora, fonamental per al nostre futur col·lectiu i que totes les persones de bé han de desitjar fermament, necessita un clima polític i psicològic adequat. Espanya no es recuperarà sense Catalunya. Però aquest axioma també és vàlid a la inversa. Aquesta és la pedra de toc de la situació actual; una pedra que pesa més que una suspensió cautelar.