Ara

Pactar per no fer res

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 01/05/2013 00:00

El pactisme és una tendència política genuïnament catalana, que va començar en plena Edat Mitjana i que designa aquelles pràctiques polítiques que tendeixen, precisament, al pacte o al compromís entre dues o més parts inicialment enfrontades. Sembla que el pactisme, a casa nostra, es remunta a la Corona d'Aragó i a la seva manera de repartir la sobirania entre el rei d'Aragó i els anomenats braços, que no eren més que els estaments de la societat catalana: és a dir, el braç militar, el braç eclesiàstic i el braç reial o popular. Des dels seus orígens, doncs, el pactisme consisteix en un repartiment equitatiu dels guanys o beneficis, d'acord amb el pes de cadascuna de les parts implicades en el pacte.

El pactisme, doncs, és un territori d'especulació política que limita al sud amb el diàleg i al nord amb el consens, paraules que proporcionen plaer a les ments assenyades, com la dels editorialistes de La Vanguardia . I ha tingut tant de recorregut i tant de predicament, el pactisme, que fins i tot ha arribat a infiltrar-se dins la política espanyola, o castellana, que per tradició és molt més frontista. O molt més bèstia, per dir-ho així: allò delas dos Españas i del desprecian cuanto ignoran , que escrivia Antonio Machado.

Però és que el pactisme és seductor: sobretot en els escenaris de democràcia aparent, perquè dóna una agradable sensació de sensatesa, quan la sensatesa és -com veiem cada dia- el valor absent. Així ho deu haver entès el PSOE quan ha ofert, a través de la boca quasi esdentegada de José Antonio Griñán, un "gran pacte d'estat", amb la participació de tots els partits polítics i de totes les forces socials, amb l'objectiu de "sortir de la crisi i generar llocs de treball". Molt bé, José Antonio. No cal ni dir que, de seguida, una colla de partits i sindicats genèticament pactistes (però cadascun a la seva manera) han vist amb bons ulls la proposta del president de la Junta d'Andalusia, que sempre ha brillat pel seu pactisme com Hannibal Lecter va destacar pel seu vegetarianisme.

Moltes mosques maten un ase, no direm que no, i potser fins i tot sigui possible que Rajoy i Rubalcaba s'encomanin de pactisme, de la mateixa manera que se'n van encomanar, en el seu moment, els pares de la Constitució espanyola, que era una Constitució pactista però que en pocs anys ha acabat convertint-se en una arma llancívola de primera magnitud. D'aquí deuen venir, per exemple, les sobtades propostes sobiranistes que han sorgit últimament del PSOE. Però a Catalunya també tenim l'experiència que els grans pactes només acaben servint per tirar-se els trastos pel cap, tant si el diàleg i el consens tracten de l'educació, com de la sanitat, com de l'Estatut. Si ara ens proposem un gran pacte per ajudar els aturats, la pregunta sorgeix de forma espontània: volen tanta retòrica, els aturats? Des dels escrachesespanyols fins al paio que es posar a disparar diumenge al centre de Roma, sembla que la socialdemocràcia està cada dia menys per a pactismes.