Ara

Sota el fanal

XAVIER ROIG 

| Actualitzada el 03/05/2013 00:00

És conegut l'acudit de l'home que havia perdut unes monedes i les buscava sota un fanal, en un indret allunyat d'on li havien caigut. Quan algú li preguntava per què es comportava d'aquesta guisa, ell contestava: "És que aquí hi ha llum!" Si vostès topessin amb un individu d'aquestes característiques i ell s'encaparrés a dir que en un futur tot aniria millor i acabaria trobant les monedes, és molt probable que vostès no el creguessin.

Fa una setmana s'han publicat les xifres d'atur i d'altres previsions macroeconòmiques. Un desastre absolut. El més esgarrifós, però, no són les dades en si. Sinó les perspectives. No pas les que ens presenten els governants, sinó les que s'intueixen si atenem als nuls canvis que estan tenint lloc. Tothom espera que la situació millori sense canviar ni un mil·límetre els hàbits i els comportaments que ens han portat fins on som. I quan dic tothom vull dir governants, partits, agents socials, cadascun de nosaltres... A arribar a aquest punyent fatalisme hi ajuden situacions com les que hem pogut contemplar, també, aquesta setmana. Dos extrems tan separats que, de tan idèntics, s'arriben a tocar.

La UGT de Catalunya ha fet eleccions a secretari general. Amb independència que jo cregui que el desastre actual és degut en gran mesura al sistema sindical i patronal que patim, cal fer algunes consideracions puntuals. Quan acabi el mandat, el senyor Àlvarez haurà acumulat 27 anys de càrrec. I el que és pitjor: ha estat elegit pel 82% dels vots! ¿Algú creu que l'estructura que l'aguanta està en posició de canviar les coses? L'esclerosi dels sindicats espanyols és estructural, però en aquest cas l'afer hauria d'espantar-nos. Però si tombem la mirada cap allò que a Barcelona anomenen "societat civil", topem amb escenes al·lucinants que es belluguen entre l'esperpent i la mediocritat que, massa sovint, explica la història del país. L'ARA va publicar, en la seva il·lustrativa secció Pareu màquines , la fotografia captada al campionat de tennis Conde de Godó. Es tracta d'aquest grup que, mentre al seu voltant es xiula el president Mas, canten "Qué bien nos sienta Barcelona al amparo de la Transición ". Atenció: Javier de Godó, Duran i Lleida, José Antich, Sánchez Llibre, Enrique Lacalle, Higini Clotas, José Creuheras (representant dels Lara), Juan María Nin (La Caixa) i Josep Maria Xercavins ( La Vanguardia ). Un prodigi de modernitat i dinamisme. Importantíssims tots ells entre les rieres del Besòs i del Llobregat. Una mostra d'immobilisme i que res ha canviat.

Vist tot plegat, un es pregunta: ¿el gruix de Catalunya és de pitjor qualitat que el d'altres països? Jo diria que no. Qualsevol societat té un percentatge minoritari que tira del carro. Cadascú en la seva activitat, és cert. Però minoritari en cada sector (polític, empresarial, social, etc.). És difícil que algú sàpiga la mida d'aquestes minories. El 20%? El 10%? Menys? No ho sé. Però no és majoritari. La resta, que sí que és majoritària, reconeix que vol ser arrossegada en benefici de tots i hi col·labora sota els patrons marcats. La promoció d'aquestes minories funciona per un mètode que és transversal en qualsevol forma de govern: la meritocràcia. Al meu entendre, i per les raons que siguin, els catalans hem decidit fa temps que la meritocràcia era una xacra. El resultat final és que Catalunya, com Espanya, no és capaç de col·locar al capdamunt de cada sector d'activitat els millors. El sistema de depuració que fa que els més capaços vagin emergint i arribin a dalt de tot, a Catalunya és inexistent. Diré més: s'ha instal·lat un odi permanent a tot aquell que despunta innovant o intentant fer les coses millor que els altres. I un dels exemples col·lectius més coents, al meu entendre, el vam protagonitzar els catalans el 25 de novembre en no voler premiar el risc assumit pel president Mas.

Per això quan algú em pregunta si penso que les coses milloraran, contesto que no. No, si depèn de nosaltres tal com som ara. No si no ens desfem dels taps que ho impossibiliten tot, des dels sindicats fins a les oligarquies incompetents. De moment, si algun dia milloren, i amb retard, serà perquè abans haurà millorat Europa. En tant que no canviem els mètodes i els procediments, en tant que no decidim fer fora els oligopolis personals i en tant que no decidim encimbellar els més capacitats, millor no fer-nos trampes al solitari. I per anar tirant continuarem reclamant que els alemanys canviïn el fanal de lloc perquè ens el col·loquin on ens van caure les monedes. I tindrem la barra de demanar a Brussel·les que ens les reculli.