• 4 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Cobi era lleig


El Cobi era lleig com un pecat. No tenia cap gràcia més enllà de la gràcia de no tenir-ne cap. Però com que eren els temps de la ximpleria mo

delna del socialisme ídem, i el pensament únic de la bondat dels Jocs arrossegava les dissidències, pocs van ser els que van alçar la veu per dir que el rei anava nu. I tanmateix, el cert és que si els Jocs Olímpics van buscar l’excel·lència, la mascota del Cobi era la perfecta barreja de la mediocritat artística, la ximpleria provinciana i unes gotes de daiquiri. I la pasta que va costar la tal ximpleria, que per a això sobraven els diners en els temps de les vaques grasses i els amics postmoderns. I per quins set sous dic ara que el Cobi era lleig com un pecat, em diran, i certament no ve a tomb de res, però com que Mariscal s’ha posat a tret amb aquestes floretes que ens dedica a El País, doncs aprofito sense complexos l’avinentesa. És a dir, ja que Mariscal té ganes que parlem d’ell, cosa que fa molta, molta mandra, comencem per recordar la seva fita olímpica cap al no-res.

Dit això, al gra. A la pregunta de Rubén Esquitino: “Què va fer un valencià com vostè, barceloní d’adopció, a la Diada?”, la resposta de Mariscal va ser una ostentació de concòrdia, tolerància i amor al poble català: “El dia aquest de les banderes que semblava com l’època de Hitler?”, i es va quedar tan tranquil, no sé si convençut que era un paio ocurrent, o si buscava la provocació per tornar al candelabro. I va ser així com l’home que Catalunya va catapultar a la fama mundial, gràcies a la qual després va fer una pasta gansa, ens agraeix la temeritat comparant-nos amb Hitler. Com que la manifestació va ser una festa alegre, pacífica, atapeïda de gent de totes les condicions, nens, avis, famílies senceres, es pot pensar que el tal Mariscal considera aquests centenars de milers de catalans que es manifestaven per la seva identitat comparables a les exhibicions d’odi i terror dels escamots hitlerians. És a dir, que és el mateix. La veritat és que diria que em fastigueja tot aquest verb brut i immoral que compara els catalans amb el nazisme. Sembla que és l’esport espanyol de moda. Però en el cas de Mariscal m’ataca una mena de tendresa, perquè quan algú té un pare amb el carnet número 13 de Falange, membre honrós de la División Azul i guardonat amb la Creu de Ferro, aquesta que donava justament Hitler per mèrits imaginables, tal vegada té algun embolic amb la història. Aneu a saber, potser Mariscal pensava que ens estava elogiant. En fi, per a ell, aquesta frase d’un supervivent de l’holocaust, Elie Wiesel: “El contrari de l’amor no és odi, és la indiferència. El contrari de la bellesa no és la lletjor, és la indiferència. El contrari de la fe no és heretgia, és la indiferència. I el contrari de la vida no és la mort, sinó la indiferència entre la vida i la mort”. Ara només cal esperar que ho entengui.