• 5 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Mas juga al solitari


Sense alegries a Madrid per la derrota del Barça; no hi ha energia ni per a la confrontació

Fins al moment, molts suposàvem que el silenci del Govern de Mariano Rajoy davant l’escalada sobiranista de Mas, CiU i ERC constituïa una callada per resposta perquè, rememorant el clàssic Sòfocles, “hi ha quelcom amenaçador en un silenci massa gran”. Tanmateix les respostes evasives de la vicepresidenta en les referències del Consell de Ministres o les seves constants remissions a la llei per reprovar les iniciatives de caràcter independentista ja no semblen execució d’una estratègia sinó corol·lari d’una ignorància política.

ANNA PARINI

L’Executiu central transita per una fase d’entotsolament, embrancat en un debat endogàmic sobre què fer amb un país amb una majoria social que el reprova després de només setze mesos de trajectòria i que està mancat d’un storytelling amb què projectar i explicar les seves mesures econòmiques i socials. En altres mots: a Mariano Rajoy i al seu Govern –i a sectors molt amplis de la societat espanyola– la qüestió catalana els sembla distant de les preocupacions peremptòries del moment i distant de les que han d’absorbir ara les energies col·lectives. El president i els seus ministres són monotemàtics i, per tant, incapaços de fer dues coses alhora. O sigui, ocupar-se de la crisi econòmica i del desafiament independentista de Catalunya.

En aquestes condicions polítiques, el president Artur Mas no té oponent a la partida de cartes que pretén jugar amb l’Estat. No s’adona –o almenys no sembla que se n’adoni– que està jugant al solitari. Per més que pugi l’aposta no hi ha alteritat: a la Moncloa no es donen per assabentats. Ha ocorregut amb la constitució del Consell Assessor per a la Transició Nacional, amb el projecte de llei d’acció exterior, amb els arguments –qui és el geni de la comunicació proactiva que a la Generalitat denigra l’Estat i Espanya en comptes de posar de relleu Catalunya?– de la diplomàcia oficiosa que el Govern impulsa a través de les seves delegacions a l’estranger i a les seves oficines comercials i ha succeït amb la convocatòria per demà d’una trobada pro consulta a la qual assistiran grups parlamentaris favorables al dret a decidir –incloent-hi el PSC–, diputacions i representants municipals, i amb la molt pròxima constitució de la comissió parlamentària que debatrà aquest i altres afers connexos. Cap d’aquestes fites no causa un efecte provocador en la Presidència del Govern ni procura inquietud en altres instàncies que no siguin les empresarials i, en alguna mesura, les mediàtiques.

Pot resultar una afirmació per a alguns excèntrica –per mi és sorprenent– però Catalunya no és al top five de la grans preocupacions d’Espanya. Almenys de les oficials. I no es tracta del molt hispà “no hacer aprecio como mejor forma de despreciar”, sinó d’una cosa diferent: el país es troba tan enfonsat i desesperançat que el brot independentista català es percep com una infecció hospitalària, i per tant oportunista, en un malalt amb respiració assistida. S’assisteix amb resignació a l’observació de com des de Barcelona es contribueix de manera activa i inclement a la destrucció del sistema constitucional del 1978 just en el punt d’inflexió en el qual la legislatura del Partit Popular ha fet fallida. Ho va fer el 26 d’abril passat amb l’escenificació d’una impotència gestora inèdita a la dreta política representada a la taula per la vicepresidenta del Govern, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques i el d’Economia i Competitivitat.

Una paletada catalana més de terra sobre el taüt d’un marc polític en el qual s’enfonsa el bipartidisme, la forma d’Estat és qüestionada i el model territorial és fora de qualsevol control seriosament cohesiu, és considerada com un fatalisme propi del noranta-vuit. El sismògraf social a Madrid ni tan sols no s’ha mogut d’alegria pel fracàs del Barça davant el Bayern de Munic, en part perquè a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, però en part també perquè no hi ha energia ni per a la confrontació.

El cas és greu o gravíssim. Artur Mas pot creure que tot són flors i violes i que podrà ser al plat (el segregacionisme) i als talls (el finançament) i Rajoy pot estar sospitant que la tempesta remetrà quan torni la bonança. Cap dels dos no l’encerta. El Govern i el seu soci republicà perquè s’estan movent en la metapolítica quan als carrers catalans deambula gairebé un milió d’aturats. L’Executiu de Rajoy perquè desconeix que la crisi econòmica és inseparable de la política i que aquesta qüestió catalana té potencial per descontrolar qualsevol sortida ordenada i mitjanament raonable. Tremenda i recíproca absència de perspectiva històrica, en els uns i en els altres.