• 6 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

Asimetria, esclar que sí


LA Comissió Europea ha concedit dos anys més de marge a Espanya per reduir el dèficit públic al 3% del producte interior brut (PIB), d’acord amb el que exigeix el tractat de Maastricht. És un dels tres llindars del pacte fundacional de l’euro que no tots els països compleixen en l’actualitat ni han complert –Alemanya i França, per exemple– en el passat: 3% de dèficit públic, 3% d’inflació, 60% de deute públic. Era una decisió esperada tenint en compte la situació real de l’economia espanyola, però no del tot confirmada. L’opinió pública dels països de l’àrea germano-luterana (com Alemanya, Holanda, Finlàndia...) és extremadament susceptible davant qualsevol relaxament dels pecadors del sud. El nord no vol fer-se coresponsable dels deutes del sud (malgrat haver-los alimentat amb entusiasme i sense objecció rigorista durant el període de bonança), i al sud comença a detectar-se una preocupant erosió política i moral de la població. En aquest marc, amb alguns indicadors valuosos en verd (baixen la prima de risc i el cost del deute), la Comissió Europea concedeix dos anys més de marge a Espanya.

I ara correspon al Govern espanyol decidir la distribució d’aquest nou espai de maniobra entre l’administració central de l’Estat, les comunitats autònomes (principals terminals de l’Estat social) i els municipis. Si se segueix la pura lògica, la distribució hauria de ser equitativa, tenint en compte la complexitat de l’Estat i l’aportació desigual d’esforços. No existeix la uniformitat espanyola. Mai no n’hi ha hagut en els esforços per la solidaritat interna espanyola.

El Govern de l’Estat ha donat a entendre en les últimes setmanes que està disposat a donar un tractament diferenciat a les autonomies en funció de la situació objectiva de cadascuna. D’acord amb aquest enfocament, les quatre comunitats de l’anomenat arc mediterrani (Catalunya. Comunitat Valenciana, Balears i Múrcia) tindrien uns marges més alts de dèficit el 2013, d’acord amb el seu paper real en l’economia espanyola i l’elevat endeutament, derivat de la crisi econòmica i financera. El Govern de Mariano Rajoy és agosarat en parlar d’asimetria a l’hora d’enfocar un dels assumptes més difícils del debat territorial. Bona notícia.

L’asimetria existeix. I existeix des de fa molt de temps. Existeix en l’espai foral basco-navarrès, amb una contribució a la solidaritat interna espanyola molt escassa, fins i tot nul·la (algunes anualitats, té saldo fiscal positiu). Hi ha asimetria en la capitalitat radial de Madrid, beneficiària de la centralitat de l’Estat i d’una política d’infraestructures durant dècades orientada a una fortíssima capitalització política i econòmica del centre peninsular. N’hi ha a les autonomies receptores de la solidaritat interna (i europea) que mai no han passat examen del grau real d’aprofitament dels ajuts. I n’hi ha a l’arc mediterrani, contribuent net al benestar espanyol i, en aquests moments, necessitat d’oxigen per atendre els seus deutes, agreujats pel descens vertiginós dels ingressos fiscals.

No tindria cap sentit que els territoris on es genera més del 40% de les exportacions no es beneficiessin amb justícia dels grans marges de maniobra que Europa concedeix a Espanya, precisament per afavorir-ne el rellançament. Cap país no es dedica a castigar els seus motors en un moment d’avaria general greu. Equitat, justícia i intel·ligència; no igualitarisme fàcil. Asimetria, esclar que sí.