• 7 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La nova Agustina


Davant la consulta, Chacón ha decidit encarnar Agustina d’aragó i aturar les hordes invasores

Hi ha moltes maneres de gestionar la guerra pel poder a l’interior d’un partit: subtils, grolleres, indirectes, semidirectes, via periodistes, etcètera. Els camins de la conspiració política són tan antics com la cosa i encara que poden respondre a motius ideològics o programàtics, en general tendeixen a néixer en els viaranys tortuosos de l’ambició personal. La qual cosa, si em permeten, no és dolenta, perquè un líder polític ha d’estimarse molt i, per tant, ha d’estar necessàriament convençut que és el millor possible. Deia Montesquieu que era feliç el poble la història del qual es llegia amb avorriment, i la frase és tan bona per als pobles com dolenta per als partits, la naturalesa dels quals mai no suportaria l’avorriment. És allò de la famosa cita –atribuïda a molts pares– que “hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit”, i és cert que les millors batalles de fang de la política s’han donat entre congèneres.

Això de Carmen Chacón, per tant, no ofereix cap sorpresa. Un partit en caiguda lliure, un líder que no lidera, una crisi ferotge i una feridora i cada dia més dolorosa incapacitat de connectar amb la gent són el millor abonament per a la planta carnívora de la conspiració, i, sens dubte, per a tots els que es miren al mirall convençuts de ser els més bells, ha arribat el seu moment. Així ho ha de pensar Chacón, que fa temps que es treballa el seu lloc al sol del PSOE, i ja sembla tenir definida l’estratègia. Subtil, indirecta? De cap manera, més aviat directa, frontista i grollera, característiques pròpies dels líders que necessiten sang per guanyar la batalla. El míssil que acaba d’enviar a la cara de Pere Navarro amb missiva a Rubalcaba té tots els ingredients del caïnisme polític, no endebades la seva carta no està pensada per parlar o debatre –crec que Chacón utilitza telèfon–, sinó per utilitzar el líder del PSC –i de passada la qüestió catalana– com a piconadora per aplanar el camí de Ferraz. No és la primera vegada que Chacón utilitza Catalunya, especialment quan desenfunda el verb incendiari, però fa l’efecte que ara va de debò i que, davant la consulta, ha decidit encarnar Agustina d’Aragó i aturar les hordes invasores. La seva carta és un model de retòrica gruixuda, amb el colofó de considerar que “no ha vist res més reaccionari” que preguntar-li als catalans què volen ser de grans, la qual cosa és tant com considerar la democràcia una mentida. En la seva carrera cap al poder, el pitjor és la necessitat que té de matar el PSC i pel camí fer-se perdonar la insultant condició de catalana, amb la qual ningú no fa mig camí a Espanya. Preparem-nos, doncs, perquè serà una catalana la que més ferotgement atacarà els nostres interessos com a nació, atès que, si hi va haver un temps en què utilitzar Catalunya li donava rèdits, ara se’ls dóna tirar-nos a les escombraries. Buf, serà molt pesat.