• 7 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Miguel Ángel Aguilar

Sobiranisme
apostòlic


La política exterior es defineix com una síntesi de principis i interessos. Diuen els britànics que el Regne Unit no té amics permanents, sinó interessos permanents. A Espanya aquesta síntesi no sempre ha funcionat. S’han anteposat moltes vegades principis arbitraris amb greu perjudici dels interessos reals. El nostre país, com explicava fa anys Miguel Herrero de Miñón, és, per la seva geografia, economia i demografia, una potència de grau mitjà, amb interessos i responsabilitats regionals al sud d’Europa, a la qual la història, la llengua i la geoestratègia permeten influir en la política global, com és propi, segons Moser, d’una gran potència. O sigui, que la cultura permet transcendir els límits que imposa la naturalesa en quatre dimensions clau de la política exterior espanyola: la seguretat, la construcció europea, la cooperació i la projecció iberoamericana.

Alguns exemples de bona articulació es van donar en els governs d’Adolfo Suárez i de Felipe González, que van anteposar els interessos del país a les inclinacions ideològiques de les seves formacions polítiques. La permanència d’Espanya a l’OTAN o la negociació per reduir la presència militar nord-americana al nostre territori van ser en aquest sentit dos casos paradigmàtics. També poden trobar-se exemples inversos, de confusió i arbitrarisme en la política exterior, durant els governs de José María Aznar i de José Luis Rodríguez Zapatero. Recordem l’espectacle dels tres tenors a les Açores quan van dictar l’ultimàtum a Saddam Hussein, que després va portar fins i tot a promoure la tramesa de forces militars de països centreamericans a l’Iraq encastades en les nostres pròpies unitats. Quant a Zapatero, el seu afany evangèlic es va fer manifest en la difusió de la bona nova del matrimoni homosexual, com una causa o missió que calia impulsar urbi et orbi.

Ara, en la seva escala, el president de la Generalitat, Artur Mas, sembla decidit a exportar el pla sobiranista mitjançant la palanca de Diplocat, la pròxima cita de la qual serà a Sciences Po de París. Però hauria de saber que l’ambientació de la seva causa progressaria millor com a excepció que no com a oferta oberta als qui l’haurien d’emular. Atents.