• 7 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • David González

Reforma o ruptura


Totes les transicions es duen a terme en la dialèctica entre reforma o ruptura. Va ser el cas de la transició espanyola a la democràcia, als anys setanta, i ho és el de l’anomenada transició nacional catalana, presumptament en marxa, a començaments del XXI. Encara que, aquí, també en això respirem diferent.

Hi ha una majoria social i central clara a favor de l’anomenat dret a decidir, a decidir quina mena de relació ha de tenir Catalunya amb la resta de l’Estat i de l’orbe. La manera de saber-ho –de saber què és el que volen els catalans, ja sigui el que hi ha o tot el contrari– és una consulta, que per això hi són: perquè la gent s’aclareixi. Aquest és el mínim comú denominador que proposen 108 dels 135 diputats del Parlament, pertanyents a 6 partits: CDC, UDC, ERC, PSC, ICV i CUP. Els que ahir es van reunir al Palau de la Generalitat convocats pel president Artur Mas. O sigui, tots, menys el PP i C’s. I aquesta és l’agulla de la balança, com ho van ser durant la transició espanyola les eleccions lliures, la monarquia parlamentària i l’Estat social i autonòmic. A partir d’aquí comencen les dificultats i els matisos, com correspon a un país que mai no ha estat ben bé de blanc o negre.

Els de la reforma són els federalistes i confederalistes amb consulta (PSC –llevat de Chacón i algú altre–, UDC i ICV). Però també s’hi poden incloure els partidaris que l’Estat reconegui el dret a decidir sense límits, tant si és mirant cap a un altre costat, com per acord polític o, fins i tot, constitucionalitzant-lo (CDC i UDC –i també algú d’ERC que no ho diu–). Una cosa és el fur i una altra el fruit. Una cosa és reconèixer a algú el dret a ser o no en un lloc i una altra que l’exerceixi. Una cosa és poder decidir un dia (Escòcia) i una altra poder-ho fer sempre. És cert que això suposaria una refundació de l’Estat molt més complexa que la federalista. Però que aquesta via no s’obstrueixi és possiblement l’única sortida perquè el segment central del sobiranisme no s’inclini necessàriament cap a la ruptura, on, finalment, se situen els partidaris de la independència sí o sí i amb consulta o sense i si pot ser demà passat (ERC, CUP i molts de CDC). A Catalunya hi ha més foralistes del que sembla –tot i que cada vegada menys–; però a Espanya hi mana l’exclusiva basca.