Ara

Contra el centre

VICENÇ VILLATORO 

| Actualitzada el 08/05/2013 00:00

Fa un parell de setmanes, el dia de l'assalt al Congrés per part de grups antisistema, jo era a Madrid. Tenint ocasió de veure-ho tot plegat en directe, em va fer l'efecte que el govern espanyol i els mitjans afins magnificaven el fet d'una manera desproporcionada. Érem a Blanquerna, tota la tarda, amb la Montserrat Carulla per uns actes culturals que es van haver de suspendre perquè la gent no hi va poder arribar. Semblava que l'enorme desplegament policial -més de 1.400 policies- tingués com a objectiu col·lateral aconseguir la màxima visibilitat i aparatositat i, per tant, la màxima sensació d'excepció i de canvis forçats en els hàbits del conjunt dels ciutadans. Que es notés molt, vaja.

De la mateixa manera, els mitjans més afins al govern van dedicar un desproporcionat espai previ a la manifestació -que es podia llegir gairebé com una manera de convocar-la o de publicitar-la- i un no menys desproporcionat espai posterior. Certament, participaven en la manifestació unes cinc-centes persones que devien pertànyer al pitjor nihilisme antisistema i que estaven visiblement disposades a la gresca. Vaig tenir ocasió de parlar amb alguns manifestants i eren, sense gaires sofisticacions teòriques, l'extrem de l'extrem. Un em va venir a dir que del que es tractava era que algú posés ben aviat un parell de bombes ben posades i fer-ho volar tot plegat pels aires... Aquest nivell.

Em va semblar llavors -i em sembla encara- que el fet de magnificar tan fora de proporció una manifestació petita però molt extremista responia a una estratègia política: situar el centre de gravetat de l'oposició al govern tan a l'extrem com estigui possible, tan lluny de la centralitat democràtica com sigui possible. Insinuar que els qui s'oposen al govern són, en realitat, uns extremistes sense fiabilitat democràtica. De fet, és un discurs que aquests mitjans repeteixen: el PSOE hauria esdevingut una mena de marca blanca d'Izquierda Unida, l'única veritable oposició al govern estaria al carrer en mans dels grups antisistema.

L'estratègia és perversa, però seria comprensible si tingués una segona part: tot govern intenta situar l'oposició tan a l'extrem com pot per desallotjar-la del centre polític i ocupar-lo ell mateix. Si tu empenys el teu adversari cap a una punta, se t'obre un espai central enorme. Però, en el cas espanyol, els mitjans afins al govern -i com a mínim una part del mateix govern- no aprofiten aquesta operació de marginalització de l'oposició per disputar l'espai central, sinó per dinamitar-lo. El suposat extremisme de l'adversari no esdevé un argument per ocupar el centre, sinó per legitimar la pròpia radicalitat. Instal·lats en la radicalitat, l'efecte simètric d'una oposició radical els reforça. Els carrega de raons, davant del mirall.

Diria que aquesta tècnica de presentar l'oposició com una colla de radicals enfollits, no democràtics, l'haurien volgut aplicar aquests mateixos sectors polítics i mediàtics al cas català. No per presentar-se ells com la via del mig, centrista, acollidora i pactista, sinó precisament per legitimar una involució autonòmica i un retrocés en el reconeixement de la realitat catalana. Però aquí tenen una pega. Resulta que qui lidera la reivindicació sobiranista no és un grupuscle radical i minoritari, sinó el president de la Generalitat i el partit majoritari a Catalunya.

L'operació que aquests mitjans estan fent en altres temes de política espanyola -radicals contra radicals- no els acaba de funcionar en el cas català, tot i els esforços de vegades ridículs -el vídeo de Telemadrid- per presentar el centre del catalanisme com una reencarnació del nazisme o l'estalinisme. El problema per a aquests sectors és que la seva operació consisteix a buidar i desallotjar el centre. I a Catalunya el centre és ple, socialment i políticament. Per això aquest esforç continuat per dinamitar l'espai central de la política catalana i les persones que el representen, especialment el president de la Generalitat. Perquè és el que impedeix fer a Catalunya el que es va fer el dia del suposat assalt al Congrés: dir que l'adversari és un radical antidemocràtic. Bé, no impedeix fer-ho, perquè ho fan. Impedeix que ningú mínimament informat i assenyat se'ls pugui creure. Els impedeix que qualli l'operació de destrucció del centre.