2013 0508. Chacón: el dit a la nafra

  • 8 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB

Chacón: el dit a la nafra


Gairebé ningú no entén el moment polític pel qual passa Catalunya, aquesta confusa “transició nacional” en la qual es diu que som. Tinc la impressió que Artur Mas és un dels més interessats a contribuir a aquesta confusió. Com que no sap quin camí prendre, i les portes que intenta obrir, com les europees, se li tanquen, ara està dedicat a rodar una pel·lícula sobre la història de Catalunya cap a una futura independència en escenaris de cartó pedra, com les de romans al Hollywood dels anys cinquanta.

Els errors de Mas han estat molts i desconcertants. D’un dia per l’altre, de l’11 al 12 de setembre, va passar de proposar un pacte fiscal a demanar la independència. En la primera qüestió tenia un ampli suport i era viable si rebaixava la pretensió que fos un concert com el basc. La independència, ja d’entrada, tenia un suport molt menor i, amb el pas dels mesos, s’ha anat reduint en conèixer-se les dificultats i conseqüències.

Aquesta relliscada va ser l’inici d’una cadena de fracassos, en realitat a Mas tot li ha sortit malament. Va convocar eleccions per assolir la majoria absoluta, per a la qual només li faltaven sis escons; doncs bé, en va perdre 12, ara n’hi falten 18. Per continuar com a president ha hagut d’aliar-se amb ERC, just el que volia evitar en dissoldre la Cambra. Aquest acord amb ERC ha implicat que renunciés a molts dels seus principis liberals, que tant atreien els empresaris. Així doncs, ha perdut el favor no només d’aquests, sinó de determinats sectors de CiU. L’espectacular fallida financera de la Generalitat no li permet aprovar uns pressupostos sense els quals no pot accedir al fons de liquiditat de l’Estat, el seu únic prestador al món a interessos raonables. Finalment, la UE li ha fet saber, amb raons aclaparadores, que no era partidària de la independència de Catalunya. Tot un rècord de fracassos en tan poc temps. Tanmateix, la il·lusió que l’independentisme ha despertat és evident. Mas i CiU estan lligats a les seves promeses, de les quals els serà difícil deslligarse. D’altra banda, els mitjans de comunicació, públics i privats, hi han contribuït informant pèssimament del que significava la independència. A més, influents sectors d’opinió s’han mostrat partidaris de la secessió amb una visió idealitzada i gens realista. Una de les seves principals imprudències ha estat donar la imatge que una gran majoria de catalans són partidaris de la independència, dada que els sondejos desmenteixen. No s’ha informat objectivament, s’ha opinat des d’un descarat partidisme.

En vista de tot això, davant la impossibilitat d’avançar en els plans independentistes sense escalabrar-se, Artur Mas i el seu Govern s’estan dedicant ara a muntar l’attrezzo de l’escenari en el qual actuen: un Consell Assessor per a la Transició Nacional, estudis sobre l’exèrcit i la policia catalanes, una xarxa per a les relacions exteriors (el Diplocat) que intenta convèncer als estats estrangers que Espanya oprimeix Catalunya, ajuntaments que pel seu compte declaren la independència i no paguen els impostos a l’Estat, una agència tributària catalana o, finalment, una cimera de partits i associacions partidàries de l’inexistent “dret a decidir”, com la celebrada abans-d’ahir, a fi d’aprovar un gran Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

A Catalunya quan es parla de “pactes nacionals” és que no s’està parlant de res, pura fantasmagoria per anar passant el temps i, sobretot, no perdre el suport d’ERC, a qui deu Mas la presidència. Jo entenc CiU i el president: volen conservar el poder, com és natural. A qui no entenc és al PSC acudint a una cita com aquesta. Després de perdre la meitat dels electors en les tres últimes eleccions autonòmiques, els socialistes segueixen en la mateixa línia que els ha ocasionat aquests desastres electorals. Són iguals Maragall, Montilla o Navarro: el seu objectiu és no distanciarse de CiU, ser la seva ala socialdemòcrata.

És aquí on Carme Chacón, a la carta d’abans-d’ahir a Pere Navarro, posa el dit a la nafra. Chacón no està aïllada en aquesta crítica, no és un vers lliure, ha estat la veu dels que callen en públic per prudència, potser exagerada. En efecte, molts socialistes pensen el que diu Chacón: alguns estan a l’executiva, altres al consell nacional, d’altres són alcaldes i regidors, militants, votants i exvotants. Només cal veure on perd vots el PSC a causa de les seves confuses posicions polítiques. Participar en la cimera de dilluns va ser un greu error, perquè aquesta reunió només tenia una finalitat: que CiU no tingui com a únic aliat ERC sinó que també vagi de bracet del PSC per així poder recuperar el paper de partit central a Catalunya. Amb la ingenuïtat habitual, els dirigents socialistes s’han prestat a fer-los aquest favor sense entendre que l’escenari era pur cartó pedra. Encara sort de l’avís de Chacón: a la sortida de la reunió, Navarro ja estava rectificant.

Comments