Ara

La minoria radical

TONI SOLER 

| Actualitzada el 09/05/2013 00:00

D ERROTA? La decisió del Tribunal Constitucional és una derrota, però potser és una derrota necessària per deixar clar als indecisos que en aquest embat no hi ha mitges tintes. És una evidència que la declaració sobiranista del Parlament va contra la Constitució, perquè aquest reconsagrat document, aprovat fa 35 anys en un context inestable, pràcticament sota tutela militar, i amb l'amenaça latent d'un retorn al franquisme, no és la garant del nostre dret a decidir, sinó el seu obstacle més sòlid. Això ho han de tenir clar els impulsors de la declaració, i sobretot el PSC, un partit que segurament ja no recorda què pensa sobre el tema. Només Carme Chacón sembla tenir-hi les idees clares.

DEGRADACIÓ. Però malgrat l'exministra, al Parlament de Catalunya hi ha una majoria abassegadora, no ja a favor del dret a decidir, sinó a favor del mateix Parlament i de la seva altíssima funció democràtica; i al davant seu hi ha una minoria radical que s'expressa a través de numerets, rebequeries i sortides de to. La seva actitud no és acalorada o irreflexiva: té la clara intenció de degradar la vida política catalana, de mostrar al món que som un país de mentida amb unes institucions de broma. Abans de permetre una consulta sobre la independència, deixaran que l'autonomia salti pels aires. La minoria radical se n'alegra quan un tribunal inhabilita un òrgan democràtic, tot just per complir un mandat popular expressat de manera rotunda. I per rematar la feina la seva líder declara que la derrota del Parlament -que és la derrota de la democràcia- representa "el triomf de la Catalunya real".

UN ACORD NECESSARI. El procés ha de seguir el seu camí sense fer passos en fals, però la situació del país és crítica i a cada cimera que convoca el president Mas perdem un llençol. El Govern no governa i sembla incapaç de generar consensos. Però CiU i ERC ho haurien d'intentar amb generositat. Si el PSC, ICV i la CUP, que no es cansen de denunciar les retallades, s'afegissin a un front comú contra el dèficit imposat pel ministeri d'Hisenda, potser aconseguiríem alleujar la situació del sector públic català i enviar un missatge positiu a la ciutadania. D'una banda, quedaria clar que el dret a decidir no s'utilitza com a coartada per la inacció; de l'altra, la minoria radical quedaria retratada fent costat al ministre Montoro.