Ara

Lenta sorpresa sobiranista

SEBASTIÀ ALZAMORA 

| Actualitzada el 10/05/2013 00:00

No es tracta de passar-se de llest, però no sé a què vénen tants d'escarafalls per la suspensió de la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya per part del Tribunal Constitucional espanyol (TC, per als amics, coneguts i saludats). Anem a veure: la declaració declara (valgui la redundància) que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. La Constitució espanyola, que és la que representa i defensa el TC, estableix que la sobirania emana del conjunt del poble espanyol. Catalunya no és, com ja hem dit alguna vegada, el conjunt del poble espanyol, sinó únicament una part. Per tant, és fàcil d'entendre que la part no es pot proclamar sobirana en contra del conjunt. Fins aquí és fàcil d'entendre.

Una altra cosa és el contingut de la suspensió, que, com sol succeir a Espanya, es fonamenta en una confusió colossal entre els poders que se suposa, des de Montesquieu, que sustenten la democràcia. És a dir, el TC emet un veredicte que és suposadament jurídic, però que no pot ser-ho perquè la declaració del Parlament, com a tal, no té cap validesa jurídica. No és una llei, ni un decret, ni res de tot això. És una declaració d'intencions aprovada per una majoria de les forces representades al Parlament, tot i que ni tan sols va obtenir tants de suports com haurien desitjat els seus promotors. Posa damunt la taula, en qualsevol cas, una problemàtica política (qui és el subjecte de sobirania) que hauria de ser debatut i discutit entre els dos governs que hi entren en desacord, i que no són altres que el govern espanyol i el català, que ara com ara, recordem-ho, segueix depenent del govern espanyol en múltiples àmbits, començant pel del seu finançament.

Però Espanya no va de bromes. Com que mai han entès ni els ha interessat això de la separació de poders, el que fan és posar el judicial com a ariet de l'executiu i el legislatiu. Tot seguit, surt algun ministre o algun peix gros del mateix govern (Gallardón, Soraya) a afirmar que ningú està per sobre de la llei, ni del dictamen de l'alt tribunal, i llestos. Rajoy, per la seva banda, se segueix ocultant darrere la pantalla d'una televisió, o darrere de la seva barba, o darrere dels seus flatus voci al Congrés. Si mai no ha baixat a l'arena del debat públic i les coses tanmateix li han anat bé, per a què hauria de baixar-hi ara? Rajoy pot ser mediocre, però no és idiota. I en el tema del sobiranisme català sap, per endavant, que les batalles de la raó i de la legitimitat les té perdudes.

De manera que s'escuda una vegada més, aquest cop darrere del TC i de la diplomàcia espanyola, per aixafar les aspiracions autodeterministes dels catalans, així a dins com a fora. No dic que faci malament; és previsible que el govern d'Espanya actuï així, perquè al govern d'Espanya, sigui del color que sigui, no li interessa de cap manera la segregació de Catalunya. El que em costa més d'entendre, com deia al començament, és la reacció catalana. ¿De la sentència del mateix TC contra l'Estatut no n'havíem après res?