• 10 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Febres de maig


Quan una majoria normal es proposa un objectiu excepcional, troba dificultats que depassen la seva força

Ho he escrit altres vegades. El resultat de les eleccions va desmentir la visió de Catalunya que la formidable manifestació de l’Onze de Setembre havia desfermat. Les eleccions van relativitzar la marea independentista catalana (preciso: relativitzar no vol dir desautoritzar). Van demostrar que, si bé, certament, el catalanisme és fort i s’ha escalfat molt, hi ha una part considerable de la societat catalana que és immune, reticent o contrària a aquesta escalfor. És més: el resultat de les eleccions va deixar clar que la suma de CiU i ERC permet conformar una majoria parlamentària coherent, sí, però una majoria normal: no pas excepcional. L’objectiu que aquesta majoria es proposa, en canvi, és excepcional: deixar de ser comunitat espanyola per convertir-se en Estat singular. La majoria rupturista, d’altra banda, té tics de matrimoni de conveniència: el Govern està molt sol a l’hora d’afrontar el duríssim i aspre dia a dia de la crisi econòmica. I la solitud fa mal: el Govern es va afeblint.

Quan una majoria normal es proposa un objectiu excepcional, és inevitable que trobi dificultats que depassen la seva força. Cada dia les coses es compliquen més. Mig any després de les eleccions, l’escenari és confús i ple de tensió emocional: avui amb Aragó o el TC, abans d’ahir amb Wert, sense oblidar les cimeres internes que acaben com el rosari de l’aurora.

Durant la nit electoral, el president Mas, que havia rebut un clatellot sec i humiliant, podia fer dues coses. Una: assumir que el múscul del rupturisme català és fort, però no tant com es pensava; i rectificar l’estratègia. O, dues: fer veure que no havia passat res i considerar que la suma de CiU i ERC era la majoria excepcional que ell demanava. Això és el que va fer, però ja en comencem a veure el resultat: el camí es torna pantanós. La teoria més insistent en l’entorn mediàtic rupturista és que el tancament espanyol servirà per fer ampliar i enrobustir el múscul independentista. Però escoltant i llegint, el que es detecta és exactament el contrari: mentre el catalanisme s’exaspera en el seu circuit tancat de calefacció, l’espanyolisme guanya protagonisme en l’àgora catalana. És més desacomplexat avui que ahir, però menys que demà. Paradoxalment, hi contribueixen alguns mitjans fervorosament catalanistes: escombrant les posicions matisades i afavorint el tremendisme (els xocs estridents entre figures mediàtiques de signe antagònic). Aznar va anunciar la divisió interna i el resultat de les eleccions, ben llegit, ja la insinuava.

En tot aquest procés hi ha una mena d’inevitabilitat històrica: el cicle que comença amb la sentència del TC (2010) i continua amb l’Onze de Setembre (2012) no canviarà fins que la crisi econòmica no faci el tomb (l’exasperació política és un correlat de l’exasperació econòmica). Mentrestant, i com recomanaven els estoics, val més no deixar-se posseir pels focs emocionals que cada dia esclaten. Allò que no depèn de tu –recomanava Marc Aureli– val més que no t’alteri.