• 10 may 2013
  • La Vanguardia (Català)

“En lapao sonà lo meu primer vagit”


Duran Lleida ara és lapaoparlant en un Estat on la cultura va per una banda i les lleis per una altra

Magí Camps Deia Aribau, a l’oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Per anomenar la llengua catalana, a la Renaixença es va recuperar la denominació llemosí, que, stricto sensu, només es refereix a la variant occitana de la regió francesa de Llemotges, però que havia servit per denominar el català literari de l’edat mitjana, hereu dels trobadors occitans. Valencià per a uns, menorquí per a uns altres, dir-ne llemosí resolia el problema del nom, però no va reeixir.

El català no és llengua d’Estat i l’Estat on bàsicament es parla sempre l’ha considerat una nosa. La política del divideix i venceràs, aplicada sistemàticament pels polítics populars des de València als anys vuitanta (¿se’n recorden, de González Lizondo, d’Unió Valenciana, fent llistes de paraules com noia/xica per demostrar que el català i el valencià eren dues llengües diferents?), després des de Madrid, des de Palma i ara des de Saragossa, no ha estat debades; ha fet molt de forat. Des d’ahir, els naturals del Matarranya, del Baix Cinca, de la Ribagorça o de la Llitera, com Duran Lleida, ja no parlen català, ara, per llei, parlen lapao.

El que un Estat culte hauria protegit i potenciat com una riquesa, a Espanya s’ha tractat històricament com una anomalia i una tossuderia d’aquesta gent encaparrada a continuar parlant una llengua “que no va enlloc”. Les discrepàncies sobre el nom del català han estat aprofitades maquiavèl·licament per fragmentar-lo i aïllar-lo en comunitats autònomes, posant la política per sobre de la convenció científica, com defensa l’IEC –i el sentit comú–, i fent creure a la ciutadania que es tracta d’idiomes diferents.

Però el deliri no s’acaba aquí. En tota aquesta pel·lícula, l’odi a tot allò que sona a català provoca una víctima col·lateral, i no pas menor: l’aragonès. Aquesta llengua, que es parla al nord de l’Aragó, ara s’anomenarà legalment lapapyp. Tot plegat és una altra prova fefaent que en aquest Estat les persones i la cultura van per una banda i les lleis per una altra.

La llengua és la línia vermella que mai no s’hauria d’haver traspassat i, en canvi, alguns polítics es dediquen constantment a trepitjar-la. No els fa vergonya fer el ridícul i nomenar acadèmics de no se sap ben bé què, perquè un cop hem rigut l’acudit, la llei s’assenta i la fragmentació continua. Curiosament són els mateixos polítics que –amb bon criteri– inverteixen piles de diners a potenciar la unitat del castellà mitjançant les acadèmies dels vint-i-dos països on es parla. I després fan veure que no entenen què ens passa, als catalans.