• 11 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

El test de la suspensió


Serà possible que algun dia els assumptes de Catalunya es tractin amb normalitat? Començo a pensar que no, com també penso que des de Catalunya tampoc no es tracten amb normalitat les decisions de l’Estat que l’afecten. La suspensió de la declaració de sobirania ha estat el fet polític més rellevant de la setmana, però també un autèntic test del comportament de la classe política i de l’opinió publicada. Hem assistit a una espècie d’histèria col·lectiva. I això que només es tractava d’una suspensió temporal i cautelar! Si arriba a ser la impugnació definitiva, els crits se sentirien a Sebastópol.

Què ha passat, aquí? El més normal del món: el Govern d’Espanya entén que dir que Catalunya és “subjecte polític i jurídic sobirà” es contradiu amb la Constitució, reafirma el seu criteri amb l’Advocacia i el Consell d’Estat i pregunta si és impugnable. Li responen que sí, presenta la impugnació, el TC l’admet a tràmit i acorda la suspensió cautelar. La sentència pot donar la raó al Govern espanyol o al Parlament de Catalunya. Tot absolutament normal, d’acord amb les regles de joc que hem establert. El que no seria normal és que les coses no funcionessin així.

La qüestió més transcendent, però, ve després: els qui a Madrid van creure que amb això es posava fi a la “deriva independentista”; els qui a Catalunya es van negar a acceptar la decisió del tribunal; els qui la van presentar com un nou greuge o una negació de la llibertat d’expressió; els qui van negar legitimitat a l’Estat i van per Europa qualificant Espanya de potència opressora... És a dir, una altra vegada no importa el contingut, sinó l’ús que se’n fa. I aquesta vegada, per fer el que fan alguns amb les pedres: tirar-se-les.

El que queda per a la crònica és, a parer meu, el següent. Primer, que tot el que es faci en el procés de transició nacional serà recorregut, i el TC ho suspendrà d’entrada. I a més, no podrà fer cap altra cosa si compleix la seva tasca de ser intèrpret de la Constitució. Cal que ho tinguin clar els qui propugnen l’exercici del dret a decidir i els passos següents dins de la legalitat. Aquest és el gran avís de la suspensió.

Segon, ha tornat a esclatar un conflicte de legitimitats: la de la llei, que obliga tots els habitants d’aquest país; i la del Parlament, que representa tots els ciutadans de Catalunya. Això és subjacent en les paraules dels qui addueixen que ningú no pot impedir a una Cambra de dir el que li vingui de gust, perquè per a això és dipositària del mandat popular. La confrontació de les dues legitimitats és el mínim que es pot esperar si es planteja un procés de secessió.

I tercer: si els nacionalistes catalans van de debò, no serveix de res suspendre declaracions parlamentàries. És com dir: “A vostè li suspenc la seva manera de pensar”. Crec que Duran va dir alguna cosa semblant, i té tota la raó. Qui aspiri a construir l’Estat català, continuarà aspirant-hi. Si el senyor Rajoy espera que la qüestió catalana es resolgui només amb recursos judicials, està ben arreglat. Perdó: tots estem ben arreglats.