• 11 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Nacionalistes
i dret


Pels nacionalistes catalans el dret és un simple instrument per aconseguir els seus fins

El dret és un conjunt de normes coactives que regulen les conductes de les persones i determinen les competències dels poders públics. Un Estat democràtic de dret té dos trets principals: d’una banda, les seves normes es basen en els valors de llibertat i igualtat, de l’altra, els representants del poble, d’acord amb la Constitució i la llei, elaboren i aproven aquestes normes.

No obstant això, pels nacionalistes catalans el dret és un simple instrument per aconseguir els seus fins: si els serveix la norma la fan servir, si no se la salten olímpicament i, a sobre, es fan les víctimes. Els dóna igual que es tracti de la Constitució, les lleis o les sentències.

La reacció a la recent interlocutòria que admet la impugnació interposada pel Govern espanyol a la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya ho mostra ben a les clares. És obvi que declarar en una resolució parlamentària que el poble de Catalunya és “subjecte polític i jurídic sobirà” contradiu frontalment un precepte fonamental, no només de la Constitució espanyola, sinó de qualsevol constitució d’un Estat democràtic: totes estableixen que la sobirania resideix en el conjunt del poble, no en una fracció.

Amb la declaració del Parlament de Catalunya es pretenia un simple desafiament al dret per demostrar que la independència era el desig de la majoria de la Cambra, representant del poble de Catalunya, i així arribar a la conclusió que el que volia el poble de Catalunya era aquesta independència. A més, pensaven que es tractava d’un acte que no podia ser impugnat perquè es dictava en el lliure exercici de la llibertat d’expressió.

Els límits de la llibertat d’expressió de les persones són molt més amplis que els dels òrgans públics. Els òrgans públics exerceixen les seves competències autoritzats per les lleis; les persones estan limitades per lleis però no necessiten cap autorització. En aquest cas, es tracta d’una resolució parlamentària, per tant, un acte jurídicament formalitzat que s’ha d’adequar a les previsions establertes en el Reglament del Parlament de Catalunya, a la Constitució i a l’Estatut.

L’admissió a tràmit de la impugnació ha donat lloc a desafortunades declaracions de les principals autoritats catalanes. La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha dit que la resolució suspesa seguia vigent, terme que no és aplicable al cas però implica desacatament a la resolució judicial. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha reclamat al TC que sigui “àrbitre i no part”. Els jutges no són “àrbitres” sinó òrgans independents que emeten resolucions en aplicació de la llei. Els àrbitres són mediadors que intenten conciliar interessos. Potser aquest és el model de jutge que li agradaria a Mas: entaular negociacions amb la llei com a mer instrument de negociació. Però llavors ja no estaríem en un Estat de dret.