Ara

FORA DE TEST

El que Montoro ha unit...

TONI SOLER 

| Actualitzada el 12/05/2013 00:00

El govern de Mariano Rajoy apunta contra Artur Mas amb l'integrisme de ministres com Wert i Montoro, amb la seva política d'asfíxia premeditada.El govern de Mariano Rajoy apunta contra Artur Mas amb l'integrisme de ministres com Wert i Montoro, amb la seva política d'asfíxia premeditada. CRISTINA CALDERER

EL FRONT DEL NO. En aquest país es fan moltes coses malament. La conjuntura econòmica és terrible. Falta consens i claredat per tirar endavant el que en el món sobiranista s'anomena, eufemísticament, el procés . La possibilitat de la independència genera entusiasmes enormes, però també provoca graus d'escepticisme, o de rebuig, en un notable percentatge de la població. Per sort, el Parlament no reflecteix aquesta línia divisòria, bàsicament perquè al PSC, tot i estar en contra de l'estat propi, li fa por, o vergonya, quedar alineat al costat del PP i de Ciutadans. L'estretor argumental i l'histrionisme (amb la inestimable ajuda del govern de Rajoy) han convertit l'espanyolisme en una minoria radical i cridanera -tot i que al carrer és força més que això-. Podria ser el bloc dels contraris a la independència, però ha esdevingut el reducte dels que creuen que som a l'any 1973, que Catalunya és una regió com Múrcia o la Rioja, el Parlament una diputació de fireta i el català unpatois que rep sis noms diferents. Per això el PSC, tot i no ser independentista, es resisteix a formar part del bloc del no. Per molt que Carme Chacón, a cavall d'El Mundo , ho intenti.

L'ENEMIC COMÚ. Tenim, doncs, un ampli bloc catalanista que té diferències importants, però que no ha de témer que es formi cap majoria alternativa. En aquest bloc central, però, tots estan obligats a fer un exercici de realisme. CiU ha d'entendre que no té res a la dreta, i que el seu govern no sobreviurà si no recolza en els partits de l'antic tripartit, que són crítics amb l'austeritat inflexible. El PSC ha d'assumir que la majoria del Parlament vol que s'exerceixi el dret a decidir. I tots plegats, amb ERC, ICV i la CUP, han de constatar que, malgrat les diferències, tenen un enemic comú, que és el govern del PP, el sectarisme de Margallo, el joc brut de Fernández Díaz, l'integrisme de Wert i molt especialment el ministre Montoro i la seva política d'asfíxia premeditada, que va dirigida contra Artur Mas però afecta el conjunt dels ciutadans, votin el que votin i parlin el que parlin.

UN ACORD POSSIBLE. Una llista unitària per a les eleccions europees, com s'ha suggerit des d'alguns sectors proclius a l'èpica, potser és demanar massa a uns partits que, tot i compartir una mateixa cultura política, heretada de l'antifranquisme, mantenen entre ells una distància ideològica important -i, a més, del tot legítima-. Però potser hi ha un altre camí. Un front comú contra el límit de dèficit fixat per Madrid tindria tot el sentit del món. Perquè fos acceptable pels grups de l'oposició, CiU i ERC haurien de fer concessions. Si l'acord donés fruit, potser tindríem pressupost, s'alleujaria la situació d'alguns sectors molt escanyats i s'enviaria a la ciutadania el missatge que el dret a decidir no s'utilitza com a coartada per a la inacció. I si resultés ineficaç, almenys posaria en evidència el govern espanyol i els que, des de Catalunya, li fan la gara-gara. És una oportunitat: no deixem que res separi el que Montoro ha unit.