• 12 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • BEATRIZ NAVARRO Brussel·les. Corresponsal

“Quan es va enfonsar la UE?”


Un artista belga reflexiona sobre els problemes que van provocar-ne la desaparició

En qué momento se jodió el Perú?”, es pregunta un personatge de Mario Vargas Llosa en Conversación en La Catedral. L’artista belga Thomas Bellinck s’ha plantejat més o menys el mateix però referit a una qüestió molt més propera i urgent: “En quin moment se’n va anar a fer punyetes la Unió Europea?”.

DANNY WILLEMSThomas Bellink prepara una espremedora amb el cap d’Angela Merkel per a l’exposició

El resultat de les seves reflexions és una fascinant exposició en què la UE és un simple record del passat, un lloable experiment que va saltar pels aires cap al 2018, després de la gran recessió... Un objecte de museu. en definitiva, com el que ha muntat mig segle després, a Brussel·les, una imaginària i nostàlgica Associació dels Amics de l’Europa Unida, que viuen exiliats a la puixant Varsòvia.

El recorregut es fa en solitari i ressegueix la fina línia que separa la realitat de la ficció en aquesta crisi. El visitant ha d’esperar el seu torn a la desgavellada sala d’espera de la no menys decrèpita Casa de la Història Europea en l’Exili. Malgrat el tic-tac del rellotge de paret, sembla que el temps fa decennis que es va aturar... Presideix la sala un mapa del 60è aniversari de la firma del tractat de Roma, l’any 2017. Va ser l’últim que es va celebrar. Un any abans d’extingir-se, la UE sumava 33 països. L’últim d’entrarhi, després d’Islàndia i els balcànics, va ser Escòcia (Catalunya, en la ment de Bellinck, continua sent “encara” part d’Espanya).

El relat és creïble. El desenllaç, una possibilitat, explica el director de l’obra, que és partidari d’evitar-lo. “No voldria que es veiés com a propaganda europea, però tampoc com un museu euroescèptic. Pot semblar una mica pessimista, però és perquè estem en un moment crític i toca posarse en la pitjor de les hipòtesis per així animar-nos a explorar totes les alternatives possibles”, explica Bellinck rere la barra del bar de la nostàlgica associació que acull el públic al final del recorregut. El component de ficció, explica, anima la gent a reflexionar sobre un tema amb mala fama com és ara la UE.

Els rètols estan escrits en neerlandès, francès, anglès i esperanto: una llengua artificial per a una construcció artificial que, per un temps, va permetre mantenir la pau en un continent de guerres. Per fer-ho possible, explica, es va impulsar una forta integració econòmica entre els països. El museu es refereix a aquest parèntesi de pau com el “segon període d’entreguerres”, però no aclareix quines conteses van venir després de la seva desaparició. “El relat podria deixar de semblar plausible. Cal alimentar la ficció, però sense anar massa lluny”, explica Bellinck, també autor de teatre. “És curiós que a mesura que t’endinses en el tema la realitat comença a semblar ficció. I al revés, la gent interpreta la realitat com si fos ficció. Hi ha qui em felicita pel pòster de Gorbatxov anunciant bosses de mà de Louis Vuitton, però és que és real, de només fa dos anys!”.

Una rèplica del diploma del Nobel de la Pau dóna fe del reconeixement que va tenir el projecte i com fins al final va ser un imant per a desenes de països àvids d’afegir-se a aquesta comunitat de valors. Els problemes van arribar quan les noves generacions d’europeus es van sentir perduts en l’enorme diversitat de la UE i poc convençuts dels vells arguments a favor de l’invent.

Una bandera del nou partit neonazi grec (també real) i les estadístiques sobre l’ascens dels partits d’extrema dreta euròfoba, in crescendo fins al 2018, reforcen l’explicació que dóna un dels plafons: “Durant la gran recessió es va demostrar que s’havien tret molt poques lliçons” de l’experiència de la guerra.

Bellinck planteja que els “errors de construcció” de l’euro van portar la UE a una crisi i uns desafiaments econòmics que no va saber resoldre. Amb els països cada vegada més replegats sobre si mateixos i els carrers en peu de guerra (s’hi inclou una pancarta contra les retallades en sanitat a Catalunya), ni l’austeritat ni l’harmonització de la política fiscal (2016) no van poder impedir la seva desaparició. Aquesta UE fallida va deixar una herència de pobresa i drames socials com els desnonats o les anomenades “vídues de la crisi” d’Itàlia per l’onada de suïcidis registrada.

A Bellinck li encantaria que algun polític visités l’exposició, oberta fins al 14 de juny, a pocs passos de les institucions. El Teatre Nacional Flamenc, que l’ha organitzat, està movent els fils perquè algun hi passi.