• 12 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

El PSC-PSOE i la llei de Murphy


La millor col·laboració, de vegades, és regatejar-la fins que no hi hagi condicions per a la seva eficàcia

Seria possible una consulta no sobiranista? En altres paraules: CiU i ERC estarien disposats a arribar a un hipotètic acord amb l’Estat que refundés les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya en termes financers i competencials? Vaig formular aquestes preguntes dilluns passat al seu despatx de Barcelona a una personalitat amb responsabilitats de govern i un ampli prestigi personal i professional. La resposta va tenir dues fases. “De tot es podria parlar” em va contestar, però, tot seguit, va puntualitzar que la sobirania catalana es constitueix en el projecte que s’ha posat en marxa com una garantia “davant els incompliments constants” dels pactes que s’han anat segellant entre la Generalitat i els successius governs centrals. De tal manera que el dret a decidir s’orienta primordialment a dotar el subjecte polític i jurídic que és Catalunya de l’atribució sobirana. Des d’aquesta perspectiva, és difícil que els qui no siguin independentistes puguin col·laborar a superar la crisi de relació entre Catalunya i l’Estat, perquè la pretensió de convergents i republicans afecta de ple la lletra i l’esperit de la dogmàtica constitucional. Aquest és el cor de la contradicció en la qual es mou el PSC i, en diferent mesura, el PSOE, el secretari general de la qual ha declarat que els seus companys catalans treballen “per evitar la independència de Catalunya”.

ANNA PARINI

L’espai de la centralitat s’ha desplaçat al Principat de manera evident. Però sense els socialistes es tracta d’un territori massa restringit en el qual moure’s és arriscat. L’estratègia de Navarro és atendre les convocatòries per al debat sobre el dret a decidir i la subsegüent organització de la consulta. Els socialistes hi acudeixen amb un tarannà col·laborador i surten crítics i decebuts. Va passar dilluns passat; ha succeït amb la nul·la audiència que CiU i ERC han concedit al plantejament federalista del PSOE; amb la mínima reciprocitat al suport socialista als parlaments de Barcelona i Madrid a les declaracions sobre el dret a decidir i, en definitiva, amb l’absència de qualsevol manera de mutualitzar els interessos dels uns i els altres. Aquestes circumstàncies deixen el PSC i el PSOE en una posició menyspreada, especialment per dues raons. La primera, perquè els seus electorats –a Catalunya, almenys en part– i a la resta d’Espanya –enterament– no entenen el seu paper en aquest puzle polític. La segona, perquè els fets semblen donar la raó al discurs de Carme Chacón, que propugna un enfrontament sense concessions amb Mas i que retreu a Navarro la generositat de “dispensar consideració política a un dirigent que actua d’esquena a una legalitat que ell mateix va votar”.

Com diu la universal llei de Murphy –d’aplicació pel que estem veient a PSC i PSOE–, tot el que pot sortir malament als socialistes els sortirà malament. Travessen per les seves hores més baixes. Les enquestes d’intenció de vot enfonsen el PSOE en els termes tan dramàtics com els del baròmetre del CIS corresponent al mes d’abril: el seu descens sembla que no toca fons. Fora d’això, els desacords interns no es donen només al si del PSC –d’una banda, els dirigents favorables a les tesis sobiranistes, de l’altra, els alineats amb les de Chacón–, sinó també al PSOE. Rubalcaba –que no vol deixar anar la mà de Navarro perquè el socialisme no acabi en una compartició territorial que el condemnaria in aeternum a l’oposició– està sent contestat a Galícia, a Madrid i a Andalusia, bé de manera directa, bé de manera subtil. La solidesa del seu lideratge, a més, depèn de la situació de Catalunya, de la qual emergeix amb força el discurs de Carme Chacón que, encara que sense aparent audiència al PSC i amb reserves mentals a Madrid, es configura com una aspirant amb possibilitats per disputar a qualsevol candidat la secretaria general del PSOE.

A CiU i a ERC interessaria trobar una fórmula temperada que permetés a Navarro i Rubalcaba salvar la cara (sense el socialisme no hi ha espai segur de centralitat) i a molts d’altres deixar la declamació de principis constitucionals per localitzar sortides raonables.

Mentrestant, els dos dirigents socialistes han de prendre una decisió coherent amb el significat inequívoc dels fets, de les paraules i de les actituds dels dirigents independentistes. En ocasions, la millor col·laboració consisteix a regatejarla fins que no es plantegin les condicions necessàries perquè sigui eficaç. I ara no s’estan donant i Mas ho sap, com ho saben instàncies empresarials i polítiques en l’entorn de CiU que comencen a estar seriosament preocupades.