• 10 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Un altra Espanya


Una qüestió final: per què hi ha tan poc debat crític a Espanya respecte a Espanya?

 Exercici d’empatia. Posem que qui això escriu hagués nascut a Castella, la seva referència espanyola fos, a més d’administrativa, també sentimental i la seva llengua materna el castellà. Posem que cregués fermament en la idea d’una Espanya conformada pels pobles que la integren, i que mai no imaginés la possibilitat que aquest dibuix es trenqués. Posem que no entengués les reivindicacions catalanes i que fins i tot n’estigués farta. Posem que no comprengués el que passa i que el seu desconcert la portés a blindar la defensa d’Espanya, gairebé com si fos una autodefensa. I amb tot, posem que ni tan sols no conegués res de l’arrel històrica que desemboca en els problemes territorials que té Espanya. Aquest supòsit, que desgraciadament és molt més imaginable del que es podria desitjar, no implicaria una persona intolerant forjada en una idea colonialista de l’Estat.

Simplement definiria milions de ciutadans que honestament no entenen el soroll català, honestament se senten espanyols i honestament estan en contra de qualsevol ruptura unilateral. I aquesta concepció no deriva d’empassar-se cada dia els gats nocturns que pul·lulen per les cantonades del fatxerisme, sinó de tenir un sentiment natural de pertinença.

Bé, des d’aquesta posició, i malgrat les distàncies lògiques entre la percepció catalana i l’espanyola, és igualment tan lògic que no els grinyoli el sentit comú davant d’alguns abusos? És a dir, un pot ser un honest i tranquil espanyol que no entén l’embolic català. Però pot entendre que una presidenta autonòmica converteixi el català que fa mil anys que es parla a la Franja en un ridícul lapao? O que el ministre de Cultura, lluny de sumar identitats culturals al patrimoni comú, es dediqui a amenaçar amb la piconadora espanyola? Entén que en ple procés sobiranista, l’Estat dinamiti els ponts de diàleg? I li sembla normal que Espanya no es formuli en termes de complicitat entre nacions, sinó des d’una concepció irredempta de l’Espanya una? Aquest ciutadà demòcrata, tranquil i honestament espanyol, no pot entendre que consultar els catalans és una festa de la democràcia, i no el seu contrari? I no el preocupa que el Constitucional hagi esdevingut la Cambra del darrere de l’Estat per poder carregar-se tot allò que no li agrada? És a dir, fins i tot des d’un sentiment profundament i honestament espanyol, no voldrien una Espanya els territoris de la qual hi fossin perquè volen, i no perquè se’ls amenaça? I podria continuar, la qual cosa em porta a una qüestió final: per què hi ha tan poc debat crític a Espanya respecte a Espanya? Al cap i a la fi, els catalans podem ser pesats i fins i tot incomprensibles, però posem sobre la taula una cosa que hauria de preocupar més enllà del pont aeri: que els estats que s’imposen per la força mai no guanyen la raó i fins i tot poden perdre el domini de la història.